MORIR-SE

Abans d’anar als cementeris ens hem de morir. Morir-se, a sovint resulta massa fàcil i tot, depén de coses tan poc relacionades amb la mort com la geografia. Si hem tingut la sort de nàixer en algun país subsaharià pot ser no passem dels 40 anys, morint a més de forma lenta per qualsevol tipus de malatia infecciosa –pot ser ja inexistent a occident! – o si la providència encara ens acompanya menys, morirem al les portes de la vida, abans d’entrar, o dies després, per alguna de les tantes complicacions que té el part.
No morir-se respon, com sempre, a interessos. Cap a finals de segle XIX fins a la meitat del XX la mortalitat deguda afeccions de tipus pulmonar -especialment de la tuberculosi- impedia a molta gent treballar, i per tant a molt empresaris guanyar diners amb la indústria emergent. Fou esta la causa per la qual el sector industrial impulsà investigacions per a nous tractaments, amb la finalitat de que els seus treballadors sempre foren més rendibles econòmicament i aleshores teballaren més. En canvi a la resta de països subdesenvolupats, encara hui en dia deixen morir més de tres milions de persones per tuberculosi, existint un tractament de baix cost i molt efectiu. En alguns casos, les grans multinacionals farmacèutiques deixen de produïr el medicament sabent que els governs dels països més pobres mai en podran comprar.
La principal causa de mort en els països d’occident respon a problemes cardíacs, relacionats de forma directa amb els hàbits alimentaris de les persones, com l’obesitat, el colesterol, l’arteriosclerosi… Mentre en qualsevol país d’occident és fàcil superar les 3000 calories diàries en l’alimentació a Burundi no arriben a les 1700, molt per baix d’una nutrició mínimament correcta.
Mentre nosaltres quasi estem obligats a morir d’obesitat com a porcs en l’abundància d’una piara bruta i amb mal olor, altres moriran per no tenir res que menjar.
Morir-se, com deia, resulta massa fàcil en alguns llocs. Ací, en canvi, ni volent resulta possible. Un vegada, després d’haver fet alguna cosa bé a la feïna, un company em digué: “ No t’hauries de morir mai!”, al que un altre afegí, “Sempre invàlid!”. Que mal està fet el món…

EL CEMENTERI DE FONTILLES

Parlaveu a l'anterior post sobre sepultures i cementeris, pas del temps i hores mortes. He vist alguns cementeris que m'han impressionat. El de Pisa, a la plaça dels Miracles de marbre blanc, tal i com si fos un palau, igual que la Torre i la Catedral que té a prop. El de Barcelona quan passe per la Ronda de baix cara a València, tan geologic i bestial fonent-se amb la muntanya sobre la mar. Qualssevol d'aquells que estan a l'entrada d'una església romànica pels Pirineus, entre boires i neus. Però potser el que més m'agrada, i aixó que tan sols l'he vist de passada, és el de Fontilles. Si eixiu d'Ondara en direcció a Benidoleig i travesseu este poblet i després Orba anireu per la carretera que puja a la Vall de Laguar. Allà podreu fer una més que recomanable excursió pel Cavall Verd o el Barranc de l'Infern.

Però mentre pugeu, i quan acabeu de començar l'empinada carretera, a la dreta voreu el cementeri. Una paret blanca amb un xiprer a la porta. Una reixa negra i un farolet penjant. Per darrere pins, per davant ametlers. I el sol plenant l'espai amb les seues llums i les seues ombres. Quina tranquilitat es respira en eixe moment de creuar la porta! Lluny es veu la mar, els camps i els penyals de les muntanyes. Les figueres escampen la flaire dolcíssima dels seus fruits massa madurs.

Si pugeu, fixeu-vos per que allí segurament estan soterrats Ulises i la seua colla.

Platanus occidentalis

S'acaba l'estiu, i amb ell les vesprades-nits al Passeig, fent-li companyia a Julià Ribera des d'una de les terracetes que tant m'agraden, a l'ombra d'un plataner.

Platanus Occidentalis, així és com segons la Viquipèdia s'anomenen científicament els plataners del Passeig, llar dels estornells que un any més han fet malbé la camisa que més m'agradava de les que m'havia comprat en rebaixes (de l'Eroski, per falta de ganes d'eixir del poble més d'allò estrictament imprescindible).

I és que els plataners sempre han captivat la meua atenció, amb eixa pell quartejada que em dóna la sensació que no sanarà mai. No sabia fins fa ben poc que els plataners també eren els creadors dels meus "agüelets", eixos que amb tant d'afany perseguia mentre es gronxaven el vent davant meu.

Un any en vaig plantar un en una maceta al corral de casa i no va eixir cap planta. Aleshores vaig preferir ignorar el que m'havia dit mon pare -Això és una llavor!- i continuar amb la meua creença que això realment era el iaio desaparegut d'algun amic, a qui jo havia donat digna sepultura.

Parlant de sepultures, heu vist que enguany les fulles dels plataners tenen un estrany color blanquinós, cada vegada més semblant al marbre d'un panteó?

Espere que no estiguen malalts i els substituisquen per eixos altres arbres escarransits de flors morades que s'han posat de moda gràcies a un regidor...

Preferisc pensar que és per la pols de les obres que fan en el Passeig de la Reina Sofia. M'explique. Si l'antic era el Passeig de la Reina Victòria Eugènia, el nou li toca a aquesta Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg (les reines també tenen nom científic, com el plataner).

En qualsevol cas, cuidem-los, que jo els vull tenir ben verds per a l'estiu que ve.

Viatges inmòbils

Exprimint com a bones tarongetes que som el suc de les coses, una vegada més vaig a parlar de la imaginació. ¿Qui diu que es necessiten bitllets per agafar l’Orient Express? ¿A cas necessitem un vaixell per creuar la Mediterrània?? Huí m’he comprat el disc "Orient-Occident" de Jordi Savall, eminent figura de la música antiga i extraordinari instrumentista. Amb les melodies d’aquest “Orient-Occident”, un vent perfumat arriba al meu nas, i el murmull de les fonts mesclades amb les veus antigues del “mar nostre" et fa viatjar en el temps i en l’espai. ¿Qui no ha somiat mai el cos nu d’una ballarina oriental, amb la pell de coure i els ulls negres com la nit? ¿Qui no ha imaginat despertar junt a Istambul per la crida a l’oració des d'un dels seus minarets?
Algun dia deixaré d’imaginar, obriré tots els meus sentits, i tal volta eixes sensacions no hem deixen tornar mai, i com Odisseu aniré de port en port cercant no res en concret i tot en general...

...Visca l’esperança! no sé res de França ni d’Istambul... (Ovidi Montllor)

Carcaixent i dolces

LA CARPA JUANITA

Enllaçant en allò que comentaveu l'altre dia de les històries de por, fantàstiques i estranyes, vull parlar del que per a mi és el personatge de l'estiu i que té alguna cosa de sobrenatural. La Carpa Juanita és un peixet de color taronja que viu en una bassa a Vilanova i la Geltrú i que te l'increïble capacitat de beure en porró. Imagineu-vos: allò que no és capaç de fer un turista anglés a un bar "típic" de Benidorm ho aconsegueix Juanita. I no acaba ací la cosa. A més a més, és capaç de menjar utilitzant una cullera minúscula que li han fabricat.

A més, resulta que aquesta no és la primera Juanita que existeix. Sembla que ja van per la tercera o quarta generació de Carpes-Juanites-que-saben-beure-en-porró. Serà una conducta transmessa de pares a fills, o un caràcter ja gravat al seu codi genètic? El que es segur és que es tracta d'un pas endavant de l'evolució de les carpes de peixera. El primer pas d'un camí que ja no té aturador. Qui sap si algun dia els riures d'avuí no es transformaran en plors, sotmesa la humanitat a una super raça de carpes.

El cas és que Juanita s'ha convertit en un personatge reconegut de Vilanova: apareix a la web d'informació turística i forma part d'un museu de curiositats marineres. Ací teniu l'enllaç: http://www.carpajuanita.com/

L'antiguetat clàssica parlava de les sirenes, nosaltres ens hem de conformar amb la carpa Juanita.

Contes i altres coses

Aquesta nit he passat una agradable estona amb uns amics, i estranyament hem parlant sobre fets que relata la gent, histories plenes de misteri, aparicions, veus i visions, és a dir, d'eixes coses anomenades "sobrenaturals". El pes de la nostra educació cristiana ens espenta a creure que estem fets de materia i d'una altra cosa no material.
Jo personalment crec que sóm materia i processos d'eixa matèria, però quan em conten aquestes histories algun mecanisme fa que m'aborrone i em meravelle del món desconegut que en elles es relata.
En el fons crec que tenim un racó al nostre cervell que continua fascinant-se amb el contes increibles tan pareguts als que ens contaven quan erem xiquets, eixos que posaven en funcionament la imaginació, eixa part tan reprimida i oxidada que la vida adulta vol apartar de les nostres vides.

La Font del Parc

Alguns dels habitants d'aquest preciós tarongerar en vies d'extinció que és Carcaixent tenim la costum d'eixir a prendre la fresca.

Amb la recent inauguració de la Plaça de la Biblioteca aquest costum ha reviscolat i s'hi ha traslladat a l'Antic Camp de Fútbol.

No sé si per açò, o per la desidia que caracteritza el govern local envers el patrimoni històric, la situació del Parc Navarro Daràs no fa més que empitjorar, a l'espera de millors temps.

Com a prova tenim l'estat d'abandó en què es troba la Font del Parc, símbol de Carcaixent, que està plena de borró i enmig d'un fangar, a causa del més que deficitari manteniment.

Per contra l'altra font, la més nova que tenim a Carcaixent, gaudeix fins i tot de la protecció d'un cos especial de seguretat.

Serà perquè volen tombar-la, tal i com han fet amb el Parc Rosa, perquè es veja millor el nou Passeig??

Açó xana?

La basca estiuenca ens fa perdre el criteri, amerats per la suor, pensem que la nostra opinió importa! Que simples que som!