L'avortament: dret a decidir

No sé que en pensareu de l'avortament. Per a mi deuria ser un dret fonamental de la dona, com ho són altres de bàsics. Algú em podrà dir que restem el dret del que encara no ha nascut, però decidir el moment a partir del qual un fetus deixa de ser-ho i passa a ser persona resulta impossible. Establir un consens en aquest punt -com el de la llei actual- és una solució parcial, i que actualment ha deixat de ser útil: només cal adduïr l'aplastant estadística que rebel·la que la majoria dels avortaments estan justificats pel gran buit legal que deixa la llei amb el supòsit del greu risc per a la salut psíquica de la mare.

Alguns, per argumentar els seus principis anti-avortistes, s'atreveixen a determinar el moment exacte de la personificació del fetus en l'instant de la fecundació: una estupidesa infinita, ja que esclafar un òvul acabat de fecundar no seria més traumàtic biològicament que rascar-se la punta del nas. Altres ho fan en el moment en que comença a bategar el cor -aproximadament en la 6a o 7a setmana-, com si tingués un siginificat bíblic important o fora més important que el moment en que comença a funcionar el fetge. El primer pas per intentar resoldre la qüestió és deixar de considerar el període de desenvolupament embrionari com un succés de significacions bíbliques o consideracions morals.

Tampoc és convenient pensar d'avantmà que l'avortament representa una solució fàcil a un problema freqüent, resultat segons l'opinió d'alguns, de la promisqüitat i del zel demoníac dels joves. Moltes vegades representa la millor solució per tal d'evitar l'abandonament precari en orfanats o per conservar les possibilitats de manteniment dels altres membres de la família.

Tot un enrenou que caldrà solucionar. Per fer-ho, haurem tenir en compte que l'avortament no és cap privilegi: en molts casos és una decisió difícil i necessària a la que moltes dones es veuen avocades. És, com sempre, un dret a decidir.

L'amor arriba a la France

Quan em vaig assabentar de l’afer Bruni-Sarkozy, lluny de reflexionar sobre les repercussions polítiques que implicava vaig pensar: -Qué cabró, se fa a la Bruni! Molt s’està escrivint sobre aquesta parella, sobretot als programes del cor que fan per la vesprada... i es que el clavar-se amb la gent i les seues accions s’ha convertit en el despertar d’un baix instint de la nostra societat.
Amb el vostre permís vaig a opinar, malgrat que la meua opinió val ben poc (per sort moltes voltes)... em sembla de puta mare que s’estimen i que disfruten del seu enamorament. Sóls fer una reflexió, si en compte de la Carla Bruni fora una xicona no famosa estarien tots tan pendents? En fi, que els vaja bé... ja m’agradaria que fora per a mi, però sense ser primer ministre de la república i tampoc voldria pareixer-me al que fa els esports a Tele 5, tu cadena amiga.