Un passejet...
Huí he vençut la costum de passar-me el diumenge aborridament arrastrant-me per casa sense fer ni tindre res que fer. Armat de valor he tornat a caminar per les sendes del Realenc. Dir que m’he criat a la montanya tal volta siga exagerat però de ben menut he recorregut unes montanyes i uns camins tan reals com de vegades imaginaris des de bon matí fins que la nit aconsellava tornar a caseta.
Hem començat per una senda anomenada R1 (rojeta) que surt de l’Hort de Soriano, pujant el barranc de l’infern que m’ha fet recordar la meua intenció de deixar de fumar i de dur una vida tal volta més sana. Una vegada dalt del que és el pla del Realenc, hem arribat a les cases de Cucó (que sols hi ha una...) i després de explorar la casa semi-assolada hem començat la cerca de una cova a la que un de nosaltres havia anat quan era xicotet (hem pensat que seria l'avenc de la Bruixa o com diuen els mapes antics "la cova del seguret"). Ens ha costat prou de trobar però a la fi hem donat amb ella i l’hem “marcat” al mapa per a una posterior visita i exploració.
Posteriorment hem decidit continuar el viatge i anar al Molló de Miramar (o Fita de Miramar per als més normatius), i com el seu descriptiu nom diu, es veu la mediterrània. Fent camí hem passat per les cases d’Alberola, de la qual sols queden uns quan cudols amb figuera inclosa, i m’he enrocordat que el meu avi hem contava que anava a caçar i es quedaven allí a fer nit (més bé casava el senyoret, supose que ell ajudaria a dur els trastos).
De vore totes les sendes, totes les cases, tots el camps, tantes i tantes coses em fa reflexionar sobre la quantitat de vida, de camins, de successos i de gent que a diari treballava i vivia pel realenc, eixe territori inexplorat per a molts carcaixentins i que tantes agradables sorpreses m’ha donat en la meua infantesa i encara huí. La gran llàstima és que recurrentment ha patit incendis i ara l’afany constructor d’algú que no estima ni coneix el que representa la montanya.
Hem començat per una senda anomenada R1 (rojeta) que surt de l’Hort de Soriano, pujant el barranc de l’infern que m’ha fet recordar la meua intenció de deixar de fumar i de dur una vida tal volta més sana. Una vegada dalt del que és el pla del Realenc, hem arribat a les cases de Cucó (que sols hi ha una...) i després de explorar la casa semi-assolada hem començat la cerca de una cova a la que un de nosaltres havia anat quan era xicotet (hem pensat que seria l'avenc de la Bruixa o com diuen els mapes antics "la cova del seguret"). Ens ha costat prou de trobar però a la fi hem donat amb ella i l’hem “marcat” al mapa per a una posterior visita i exploració.
Posteriorment hem decidit continuar el viatge i anar al Molló de Miramar (o Fita de Miramar per als més normatius), i com el seu descriptiu nom diu, es veu la mediterrània. Fent camí hem passat per les cases d’Alberola, de la qual sols queden uns quan cudols amb figuera inclosa, i m’he enrocordat que el meu avi hem contava que anava a caçar i es quedaven allí a fer nit (més bé casava el senyoret, supose que ell ajudaria a dur els trastos).
De vore totes les sendes, totes les cases, tots el camps, tantes i tantes coses em fa reflexionar sobre la quantitat de vida, de camins, de successos i de gent que a diari treballava i vivia pel realenc, eixe territori inexplorat per a molts carcaixentins i que tantes agradables sorpreses m’ha donat en la meua infantesa i encara huí. La gran llàstima és que recurrentment ha patit incendis i ara l’afany constructor d’algú que no estima ni coneix el que representa la montanya.