20 d’agost 2007

Un passejet...


Huí he vençut la costum de passar-me el diumenge aborridament arrastrant-me per casa sense fer ni tindre res que fer. Armat de valor he tornat a caminar per les sendes del Realenc. Dir que m’he criat a la montanya tal volta siga exagerat però de ben menut he recorregut unes montanyes i uns camins tan reals com de vegades imaginaris des de bon matí fins que la nit aconsellava tornar a caseta.
Hem començat per una senda anomenada R1 (rojeta) que surt de l’Hort de Soriano, pujant el barranc de l’infern que m’ha fet recordar la meua intenció de deixar de fumar i de dur una vida tal volta més sana. Una vegada dalt del que és el pla del Realenc, hem arribat a les cases de Cucó (que sols hi ha una...) i després de explorar la casa semi-assolada hem començat la cerca de una cova a la que un de nosaltres havia anat quan era xicotet (hem pensat que seria l'avenc de la Bruixa o com diuen els mapes antics "la cova del seguret"). Ens ha costat prou de trobar però a la fi hem donat amb ella i l’hem “marcat” al mapa per a una posterior visita i exploració.
Posteriorment hem decidit continuar el viatge i anar al Molló de Miramar (o Fita de Miramar per als més normatius), i com el seu descriptiu nom diu, es veu la mediterrània. Fent camí hem passat per les cases d’Alberola, de la qual sols queden uns quan cudols amb figuera inclosa, i m’he enrocordat que el meu avi hem contava que anava a caçar i es quedaven allí a fer nit (més bé casava el senyoret, supose que ell ajudaria a dur els trastos).
De vore totes les sendes, totes les cases, tots el camps, tantes i tantes coses em fa reflexionar sobre la quantitat de vida, de camins, de successos i de gent que a diari treballava i vivia pel realenc, eixe territori inexplorat per a molts carcaixentins i que tantes agradables sorpreses m’ha donat en la meua infantesa i encara huí. La gran llàstima és que recurrentment ha patit incendis i ara l’afany constructor d’algú que no estima ni coneix el que representa la montanya.

09 d’agost 2007

SUMMER IN THE CITY

L'estiu va passant com una llefiscosa serp que travessa les nostres vides. La mandra s'apodera de nosaltres després de dinar i les nits són d'insomni i mosquits. Arriben les notícies insulses als telenoticies: records diversos, animals de companyia amb virtuds especials i l'inebitable reportatge amb gitanets banyant-se en una font. Els amics afortunats viatgen i es fan enveja i els desafortunats es queden i ens fan companyia. I com sempre algú escriu un post sobre l'estiu a la ciutat. És inebitable.

De tota manera, enguany és un estiu estrany. No fa massa calor i ens envolta una espiral de faena i obligacions que no ens deixa ni un moment per a descansar. A més el poble està pleníssim de gent. Enguany hi ha crisi, i per tant els bars del passeig es forren: com que no hi ha diners per apartaments a la platja, ens gastarem la pasta ací en gelats.

Bé, un homenantge per als qui passem l'estiu a la ciutat.


08 d’agost 2007

Voyeurisme municipal


Sense ganes de vanagloriar-me, d’ací uns dies aquest bloc complirà un anyet de vida. La veritat és que hi ha moments agradables ens els quals tenim moltes ganes de contar coses però hi han ocasions que sembla que ningú llig els nostres posts. De fet poca gent participa i quasi sempre són els mateixos (agraïts els estem), és per això que de vegades pensem que seria millor fer-se un café entre amics i que cadasqú conte la seua. Però de vegades també ens arriben notícies de que tenim els nostres seguidors invisibles.
El voyeurisme és una afició molt escampada a Carcaixent. La no participació tant als blogs, com a la vida social i política és un lastre que hem de suportar. Tal volta és la desgana o la manca de opinió crítica, al cap i a la fi sempre els beneficiats son els que s’esforcen en dir: -Ací no passa res, tranquilitat.... I a poc a poc van pujant-se els sous, fent hotels, arreglant-se la caseta i colocant als seus esbirros.

06 d’agost 2007

Nafarroa guai


En una entrevista que publicava el diari El País a Patxi Zabaleta -líder de Nafarroa Bai- ahir diumenge, afirmava que no els havia costat res renunciar a qüestions identitàries a l'hora d'arribar a un acord amb els socialistes.

Nafarroa Bai és un nou model de partit nacionalista que caldrà agafar com a motle en un futur i més a un País com el nostre, que agranant les molles de l'esquerra encara no en fem un. S'entenen la dreta i l'esquerra nacionalista, i més difícil encara, tots junts amb els socialistes.

El dia que en el País Valencià existesquen nacionalistes per interés propi, amb capacitat de renunciar a qüestions identitàries, em pareix que haurem avançat ja molt.

Per ara ens acorformarem mirant-los per la tele.

PS: Uxue Barkos a la foto. Perquè també necessitem polítics i polítiques amb estil.

01 d’agost 2007

Camarada Pancraci


Vegent unes imatges per la televisió, pense que hi han dues esglésies: una amb seu al Vaticà, ben rica, i un altra més modesta, més pendent de la gent, els valors i la caritat.
Pot ser hauria de ser necessària la retirada del Rouco, el Martínez Camino, el Papa, ...i un llarguíssim de punts suspensius, i apuntar tots aquells qui veuen des d'Àfrica i no tan lluny, que una altra església és necessària.

Ma mare solia tindre damunt del microones una figureta de Sant Pancraci amb una moneda de 25 pessetes foradada enclavada en el dit del màrtir. Un dia, mentre berenava observant el sant, vaig pensar que pot ser una petita amputació li proporcionaria el gran canvi que necessitava. Dit i fet, li vaig tallar la falange. El camarada Pancraci em saludava ara amb el puny alçat. Visca la revolució!

Vegeu com canviar no deu ser tan difícil...Serà que no volen.