MORIR-SE

Abans d’anar als cementeris ens hem de morir. Morir-se, a sovint resulta massa fàcil i tot, depén de coses tan poc relacionades amb la mort com la geografia. Si hem tingut la sort de nàixer en algun país subsaharià pot ser no passem dels 40 anys, morint a més de forma lenta per qualsevol tipus de malatia infecciosa –pot ser ja inexistent a occident! – o si la providència encara ens acompanya menys, morirem al les portes de la vida, abans d’entrar, o dies després, per alguna de les tantes complicacions que té el part.
No morir-se respon, com sempre, a interessos. Cap a finals de segle XIX fins a la meitat del XX la mortalitat deguda afeccions de tipus pulmonar -especialment de la tuberculosi- impedia a molta gent treballar, i per tant a molt empresaris guanyar diners amb la indústria emergent. Fou esta la causa per la qual el sector industrial impulsà investigacions per a nous tractaments, amb la finalitat de que els seus treballadors sempre foren més rendibles econòmicament i aleshores teballaren més. En canvi a la resta de països subdesenvolupats, encara hui en dia deixen morir més de tres milions de persones per tuberculosi, existint un tractament de baix cost i molt efectiu. En alguns casos, les grans multinacionals farmacèutiques deixen de produïr el medicament sabent que els governs dels països més pobres mai en podran comprar.
La principal causa de mort en els països d’occident respon a problemes cardíacs, relacionats de forma directa amb els hàbits alimentaris de les persones, com l’obesitat, el colesterol, l’arteriosclerosi… Mentre en qualsevol país d’occident és fàcil superar les 3000 calories diàries en l’alimentació a Burundi no arriben a les 1700, molt per baix d’una nutrició mínimament correcta.
Mentre nosaltres quasi estem obligats a morir d’obesitat com a porcs en l’abundància d’una piara bruta i amb mal olor, altres moriran per no tenir res que menjar.
Morir-se, com deia, resulta massa fàcil en alguns llocs. Ací, en canvi, ni volent resulta possible. Un vegada, després d’haver fet alguna cosa bé a la feïna, un company em digué: “ No t’hauries de morir mai!”, al que un altre afegí, “Sempre invàlid!”. Que mal està fet el món…