Pedroooooo

Mai he sigut una gran aficionada al cinema, i menys ara que m’he de despenjar de la meua còmoda branca i passejar-me fins arribar a les afores de Carcaixent. Tan prop que em quedava el D. Enrique del campet on visc!

El cas és que la passada nit, mentre feien els corresponents talls de publicitat a Tele 5 (reconec que estic enganxada a Aída), em vaig topar amb la gala de “Los Goya”. No trobàreu a faltar per allí algun valerós i noble cavaller de nom Tirant?

Es veu que l’home estava ocupat, també en una gala, però en la dels premis Godoy a la pitjor obra cinematogràfica de l’any. Nominada en 11 categories (pitjor pel·lícula, pitjor director, pitjor actriu protagonista, pitjor actor protagonista, pitjor actriu de repartiment , pitjor guió, pitjor direcció artística, pitjors efectes especials, pitjor muntatge, pitjor maquillatge i perruqueria, i pitjor vestuari) només aconseguí els premis a pitjor director i pitjors efectes especials, tots dos ben merescuts.

Només m’alegra el saber que la película està gafada. Des de l’estrena d’aquest engendre a la Ciutat de les Ciències allà tot han sigut desgràcies (escenari enfonsat, noves obres de condicionament...); i ben prompte arribarà el torn per als que estaven allí lluint blanquejat de dents...

Edite el post per posar dues coses que se m’havien oblidat.

La primera, per penjar la foto del que sens dubte va ser el millor de la nit. Què anem a fer... la carn és dèbil...

La segona per demanar el suport de les administracions al cinema, i molt especialment al cinema en català. És una poca vergonya que a Carcaixent no poguérem “gaudir” del film en la seua llengua original, que és la nostra.

PEP GIMENO, EL BOTIFARRA

Un crack! L'últim disc de Pep Gimeno, El Botifarra, cantaor de Xàtiva és una meravella. Però millor encara són els vídeos que alguna ànima caritativa ha penjat al youtube. Quines presentacions més bones per a les cançons!

Vos en deixe una de les meues preferides: El romanç de Sant Vicent.

EVA DÉNIA I CLARA ANDRÉS

Després d'uns posts tan negatius per a començar l'any, vull deixar-vos una coseta que us reconforte l'ànima. Dues veus precioses, cantant temes relaxats i bonics, sense presses.

EVA DÉNIA, cantant de jazz, enamorada de la cançó francesa i de la bossa nova. Quin disc! Tribut a Jobim. La seua veu casa perfectament amb les suaus melodies del geni brasiler i les traduccions de les lletres són poètiques i tenen eixa senzillesa de l'original en portugués. Escoltant-la recordem capvespres que no hem viscut, platges desertes i pells daurades. Besades tendríssimes. Recomanable si us agrada el jazz o voleu un disc de música que us desconnecte del món. Buscarem els discs anteriors: "Adéu Tristessa" i "Eva Dénia canta Brassens"

CLARA ANDRÉS és d'Oliva i ha publicat un primer disc: Inici, amb canços delicades, que acaronen. El nexe amb la música d'Eva Dénia ve per la sensació que transmet. Placidesa, un somriure que dura en la cara.
http://www.claraandres.com/

Si ve la tercera guerra mundial i s'acaba el món, que siga escoltant a una d'estes dos.

La III Guerra Mundial s'acosta...

Llisc amb preocupació a la premsa de hui que els israelians preparen un atac nuclear a les instal·lacions atòmiques de l’Iran... L’excusa: no volen que en un futur pròxim Iran puga fer allò que ells preparen.

Qualsevol persona amb un mínim d’enteniment pot deduir les conseqüències que comportaria l’aparició del “xampinyó” a l’Orient Mitjà.

El que més por em fa és que no em sorprendria que aquestos plans s’executaren. El món s’ha tornat boig...

QUE ET MATEN (MORIR-SE II)

No hi haurà – m’imagine – res pitjor que morir-se. Morir-se, dic, sent conscient que deixes la vida. I res causarà més impressió en nosaltres que adonar-te de que et maten.
Dins de les múltiples formes per aplicar el suplici, la forca és el mecanisme que més opcions presenta alhora de causar la mort. A més de ser barat i sense cap tipus de consum d’energia -no com l'abús de la cadira elèctrica-, es tracta d’un instrument de fàcil construcció i maneig: qualsevol fusta, clau o orifici on subjectar la corda serà suficient.
Com anava dient la mort per forca pot estar causada per diferents motius. La causa més freqüent de mort és la anòxia encefàlica -mort per falta d’oxigen al cervell, que ocasiona una necrosi del mateix- deguda a la compressió que efectua la corda sobre la vena iugular. D’aquesta forma la sang entra per irrigar el cervell, però no troba eixida per estar pressionada per la soga la vena iugular. Es produeix aleshores un embotament cerebral que en el penjat es descriu com una intensa pressió cefàlica. Altres variables d’aquest mecanisme són la compressió de l’artèria i la vena de forma conjunta, o rarament, només la compressió arterial. Un altre mecanisme és l’ocasionat per la constricció del coll i el tancament de la via aèria. Es tracta d’un mecanisme de mort més lent que el pacient percep en totes les seus fases de forma completa per no estar alterada la consciència. Aproximadament causa la mort en 5 minuts. Un mecanisme -aquest instantani- menys conegut és el degut a la parada cardíaca conseqüència de la hiperestimulació del nervi vague, que controla la freqüència cardíaca, i que és estimulat de forma mortal pel colp de la soga sobre el coll quan es produeix el moment just del penjament. Per últim, el mecanisme de mort per lesió medul•lar degut a fractura cervical, que resulta ser la variant més coneguda.
La forca ha patit també les inclemències de la modernitat i s’ha anat adaptant als nous temps. A partir del segle XVIII apareix una nova consciència que intenta causar la mort però de forma més acurada. Per això s’estudien amb detall els tipus de nuc, la llargària de la corda, la trampeta en la tarima, i la posició òptima de caiguda del cos per ocasionar una mort ràpida i el més justa possible.
Els humans sempre hem sigut cruels i sàdics entre nosaltres mateixos: tant per eliminar kurds i xiites com per aplicar la pena de mort. El que més m’impacta de tot -i és significatiu- són aquelles persones que actuant de botxí, es queden suspeses dels peus del penjat per fer més humana i ràpida la seua mort. La conducta humana és estúpida. Estem malalts...

SI QUE COMENCEM BÉ L'ANY...

Dues notícies que m'han causat molta impressió i que són dues cares de la mateixa estupidesa humana: la "justícia" ha penjat a Sadam (muerto el perro se acabo la rabia, pensaran) i ETA torna a atemptar i mata a dues persones.

Dues decisions igual d'intel·ligents, igual d'obtuses i fidel reflex del que som.

Un organisme que ha de buscar la concòrdia entre la gent, el poder judicial, decideix que per a solventar el problema d'Iraq, allò millor és matar una persona. Evidentment que Sadam es mereixia el màxim rigor, el màxim càstig, presó de per vida, però, la mort? Una decisió estúpida des de qualsevol perspectiva. O pensaven que matant-lo anaven a solucionar els problemes d'Iraq? Que els seus partidaris, que segur que en té, anaven a callar i estar contents? La violència sempre porta més violència. Per això ,se suposa, que els hòmens ens hem donat el regal de la justícia.

ETA, autoproclamada defensora d'unes reivindicacions que, d'una altra banda, poden ser legítimes, destrossa la faena feta per moltes persones per solventar un conflicte. Què pensaran les mares que tenen presoners els seus fills etarres a 1000 quilòmetres? S'hauran alegrat que després de l'atemptat segur que ja no els acosten als seus domicilis? Què pensaran les famílies d'eixes dues persones mortes per un conflicte que a ells ni els va ni els ve? Els haurà ajudat a comprendre el desig d'autodeterminació dels bascos? Què pensava el govern? Que les negociacions es fan sense negociar? Quina por tenien a fer cap concessió? I l'oposició? Estaven esperant el moment per a dir "ja ho deia jo, amb ETA no es pot parlar"? Parlen tots de "véncer al terrorisme". Qui pot véncer l'odi i la violència? I ETA, on es pensa que va?

I per acabar d'adobar-ho, cau a les meues mans un llibre amb les millors fotografies de les pitjors guerres del segle XX. Per a què tant de patiment? Eixes mirades, eixa destrucció total, sense cap traça d'humanitat ni de respecte pels altres. La imatge que il·lustra este post està extreta d'una exposició que feren a la Universitat de València fa uns anys (Ernst Jünger: Guerra, Tècnica i Fotografia). Potser és l'exposició que més m'ha impactat mai, pel seu patetisme. Imatges de mutilats de guerra. Mutilats allà on les persones ens reconeguem, on mostrem la nostra humanitat: la cara. L'espill de l'ànima queda ací deformat, desfet, i es converteix en espill de la barbàrie. Si a més observem les medalles que mostra orgullós al seu pit el pobre home de la imatge, ens n'adonem de com d'estúpids som, en la nostra condició miserable.

Encara com soc optimista, que si no...

PS: la foto és la menys desagradable de les que hi ha al catàleg de l'exposició.