EL CEMENTERI DE FONTILLES

Parlaveu a l'anterior post sobre sepultures i cementeris, pas del temps i hores mortes. He vist alguns cementeris que m'han impressionat. El de Pisa, a la plaça dels Miracles de marbre blanc, tal i com si fos un palau, igual que la Torre i la Catedral que té a prop. El de Barcelona quan passe per la Ronda de baix cara a València, tan geologic i bestial fonent-se amb la muntanya sobre la mar. Qualssevol d'aquells que estan a l'entrada d'una església romànica pels Pirineus, entre boires i neus. Però potser el que més m'agrada, i aixó que tan sols l'he vist de passada, és el de Fontilles. Si eixiu d'Ondara en direcció a Benidoleig i travesseu este poblet i després Orba anireu per la carretera que puja a la Vall de Laguar. Allà podreu fer una més que recomanable excursió pel Cavall Verd o el Barranc de l'Infern.

Però mentre pugeu, i quan acabeu de començar l'empinada carretera, a la dreta voreu el cementeri. Una paret blanca amb un xiprer a la porta. Una reixa negra i un farolet penjant. Per darrere pins, per davant ametlers. I el sol plenant l'espai amb les seues llums i les seues ombres. Quina tranquilitat es respira en eixe moment de creuar la porta! Lluny es veu la mar, els camps i els penyals de les muntanyes. Les figueres escampen la flaire dolcíssima dels seus fruits massa madurs.

Si pugeu, fixeu-vos per que allí segurament estan soterrats Ulises i la seua colla.