Mal humor

Estic rabiós. Se m’ha fotut l’ordinador, se m’han fastidiat les minivacances previstes per a la setmana que ve i damunt em fa mal un queixal.

Ja ho diuen això de que les desgràcies mai venen soles...

NOMÉS QUE TINC GANES QUE DE CRIDAR!!!

DE L'HUMOR

Fa uns dies que va haver en aquest blog una agra discussió sobre la conveniència o inconveniència de certa foto malintencionadament graciosa. Eixa discussió va derivar en reflexions al voltant del sentit de l'humor. I jo, encara que tard, vull sumar-me al fil.

El sentit de l'Humor mereix estar escrit en majúscules. Com seria la nostra vida sense eixe do meravellós que ens permet entendre quin és el nostre lloc en el món? No som res, "un pet dels déus" -citant al que tots citen- i cada vegada que ens riem ho corroborem. Perquè ens riem de l'absurde de la nostra vida i del nostre món, de la nostra personalitat, de les nostres manies, dels nostres defectes i virtuds. Tot és risible. Sense mala bava ni complexes. De vegades com a joc de l'ingeni més subtil, de vegades amb humor com a pedrades. És indispensable tenir-lo sempre a punt, ben esmolat, preparat per a que bote el resort.

De tot ens hem de riure. O no resulta patèticament graciós que a estes hores estiga de cara a l'ordinador escrivint està reflexió com si a algú li interessara?

Bo, ara us deixe amb una mostra d'eixe "humor valencià i falleril" del que parlàveu. És Salvador Bolufer, el trobador desvergonyit de la Marina. És bo llegir-lo, però vore-lo recitar és impagable. Va per tots vosaltres:

SOMNIS D'UN POBRE HOME:

Quan jo siga regidor
(altrament dit concejal)
aniré a la provessó
en un lloc preferencial

La banda municipal
sonarà en so d'esplendor,
tocant la marxa triomfal
al compàs del director.

I el poble dret en clamor
clamarà entusiasmat:
ahí va l'autoritat!
Passa el pas del regidor
en olor de santedat! (...)

ENDIVINA ENDIVINALLA
Tres favors vull demanar-te,
i els tres clamen al plaer:
el primer és mossegar-te,
el segon és despullar-te...
endivina tu el tercer.

A ELLA
Per careta té una rosa,
per boqueta té un clavell...
i entre cames té una cosa
(que no es veu, però es suposa)
la millor flor del ramell.

Mig any faller... ja?

A les 8 del matí, alguna cosa m’ha despertat. Supose que a eixes hores el cervell funciona per sota de la velocitat normal. Sense ganes d’ofendre, i ho dic d’una forma totalment fidel a la realitat, he pensat:

-Putes falles, la mare que els ha parit! Ja podrien estacar-se el masclet...

Llance una pregunta als entesos i doctes en aquests casos: poden els falleros (mitjançant telepatia o alguna art secreta) llegir el pensament dels no-falleros? Ho dic perquè a continuació la intensitat i el nombre de masclets ha augmentat geomètricament. Per un moment he pensat que un fallero panxut i encucaratxat irrompia a la meua habitació cantant-me el “per ofrenar” i sepultant-me de masclets i brafaes de whisky combustible.

Totalment desarmat m’he rendit, la guerra psicològica havia fet el seu efecte, les falles sempre guanyen...

Nota: per als que volen fer sang inmediatament després de llegir el post... m'agraden les falles però no com estan plantejades. Ahí queda això!

Tornem a l'escola

Violeta va eixir de l’ou una tarda a principis de setembre. La tronada que la va despertar no va tardar massa en posar-la tota xopa, la qual cosa li impedí prendre el vol a la recerca d’altres fades.

Hom té la creença que les fades naixen a la primavera i que s’alimenten de la mel que les abelles, aliades seues, els regalen de tant de tant. Ni una cosa ni l’altra són certes. Fades i abelles no es poden ni oldre a causa de velles rancúnies de les quals les fades s’han encarregat que n’oblidem les causes. I naixen a finals d’estiu, quan el Sol d’agost els ha transmés suficient radiació. Elles també sintentitzen Adenosina trifosfat, com nosaltres, però a més tenen uns orgànuls que són una cosa semblant a piles fotovoltaiques, on emmagatzemen energia mentre estan a dins de l’ou. Una cosa semblant al que fan les plantes però que no acaba de ser exactament igual. És com més mecànic.

Amb les ales pegades al cos, es deixà escórrer cap a terra per una de les fulles de la figuera on es trobava, tal com com si d’un tobogan es tractés. Però calculà mal l’altura (era miop) i quan se n’adonà, estava estirada a terra, a una illa que quedava enmig d’un enorme bassal. Espantada, i envoltada pels estornells que fugien de la pluja, demanà ajuda. Potser alguna ondina de les que havia sentit cantar al barranc acudiria.

Però no, l’única cosa que escoltà van ser els crits de la xicalla:

- Maaaaaamaaaaaaa, jo no vull anar a l’escola!! Maaaaamaaaaaaaaa!!

PLOU!

Plou! I és una bona notícia més o menys per a tots. Crec que mai havia notat tant que tanta gent esperava alguna cosa. Ja estàvem una mica cansats de l'estiu. I anàvem mirant el cel. Els últims dies, tot han sigut falses alarmes i entre la població hi havia un cert sentiment de frau: què passa ací que no plou?

I de colp hui s'han vist uns núvols grossos que venien del nord, precedits per un vent que alçava la pols dels camps acabats de llaurar. S'ha notat l'olor a humitat i s'ha sentit com els núvols feien un gruny llarg i fosc. La resplendor del llamp cada vegada s'acostava més. Primer unes gotes grosses i espaiades. Després, bots i barrals. La primera tronada d'estiu s'ha fet molt d'esperar. Ara ja no podrem collir figues. Alguna cosa dolenta havia de tindre!

"JA VOLEM EL PA SENCER!"

Massa s’està parlant de si pacten o no. Però quin remei els queda! Molts hem posat les nostres esperances en un hipotètic pacte entre EU i BNV, per acabar pactant amb l’home, un tant desafortunat, de la foto.

Ara diuen que estan en crisi, que no es posen d’acord en el fons de la qüestió ni en el repartiment de llocs a la llista. El problema està en que una part d’EU -concretament un sector del PCPV- està decidida a cedir un dels llocs de la llista a un representant d’ERPV, retallant-li un candidat al BNV. D’altra banda tenim el sector nacionalista d’EU, amb Esquerra i País al capdavant, decidit a donar tres representants al BNV sense comptar amb ERPV.

No vaig a amagar les meues simpaties amb ERC, que no amb ERPV, però si nosaltres mateixos demanem un pacte per pur pragmatisme electoral, per aglutinar vots entorn de l’esquerra, deuríem també exigir que el Bloc tenira més representació a la suposada coalició. Si tenim en compte els resultats de les anteriors eleccions, el BNV-EV amb 113.792 seria molt més eficient que els escasos 7.553 que va arreplegar ERPV. Per tant, llevar un candidat al Bloc a canvi d’un d’ERPV seria donar un pas enrere. No significa açò que ERPV no deuria tenir representació, però sense dubte, no a costa del Bloc.

En EU no deurien de donar-se-les d’alumnes avançats, deurien recordar que tampoc tenen molts més vots que el BNV, i que la qüestió tracta de concentrar forces, per al final -a desgana de molts- cedir-les al PSPV.

Quina manera d’arreplegar molles…perquè volem el pa sencer!

Per fi!

Per fi s’ha acabat l’estiu, per fi cridaré als llocs i no botarà un contestador pesat recordant-me que tot el món està de vacances excepte jo.

Ara veig la gent passant pel carrer i un regustet em recorre el cos en pensar:

-Cabrons! curreu! Ja està bé de ser feliços!

Sols queda que vinga eixe dia esperat en què s’arranque a ploure anunciant que l’estació estiuenca ja està més que liquidada. I el millor de tot, la meua veïna ha tornat, més exuberant que mai i amb els seus pits bruns capaços d’alletar tota una civilització...

Nota: abans que ho pregunteu, la de la foto no és la meua veïna.

Suc de taronja

Després d’un cap setmana a terres estrangeres per fi tinc l’oportunitat de llegir en persona els comentaris que ha generat el meu escrit. I si no done algunes explicacions i comente algunes coses no em quedaré tranquil. Sé que algunes de les tarongetes em criticaran per justificar-me, però som d’empelts diferents i m’entendran.

Crec que parle per totes elles quan dic que, encara que ens agrada compartir el que escriguem, la finalitat última del bloc és només i exclusivament donar eixida a les nostres dèries. Critiquem el que no ens agrada, lloem el que sí que ho fa, i si a més podem sumar unes risetes, millor que millor.

Per això m’han sorprès molt algunes afirmacions que s’han fet en els comentaris del post anterior, que han vist certes intencionalitats en el fet de publicar la foto que il·lustrava l’article (el text del qual, per cert, no ha comentat ningú).

Com sempre que es tria una foto, la seua elecció no va ser arbitrària. La vaig triar primer perquè il·lustra el fet al que es fa referència en el text: un treballador municipal, executa l’ordre que li han donat els seus superiors i col·loca dues senyeres al Mercat. I segon, perquè pot arrancar unes rises com les que m’arrancà a mi quan la vaig vore per primer cop (a causa de la situació surrealista que reflexa, donada la filiació política pública del funcionari).

No trobe deshonrós fer la feina que et manen, i com bé diu Anna, al final la crítica no ha sigut per a qui donà eixa ordre, sinó per a qui, és cert que no amb massa encert, airejà la situació. I dic això del poc (o gens) d’encert perquè me’n penedisc de la bafarada que jo mateix vaig afegir a la foto, per la qual cosa demane disculpes a l’interessat. Encara que també espere que haja pogut compartir el meu humor (mala llet per a alguns), i haja sigut capaç de practicar el sa exercici de riure’s d’ú mateix.

Qui vulga troba intencionalitats polítiques allà ell. No pretenia fer “campanya” per ningú i molt menys atacar personalment una persona amb què no he parlat mai i que no m’ha fet res. Arguments de cara a les eleccions? Si tinc ganes ja els donaré més avant, però no crec que explique ací a qui i perquè vote. No considere aquest bloc el lloc adequat.

Coincidisc amb l’amiga Okitsu en què si aquesta mateixa foto hagués sigut d’un altre personatge públic de Carcaixent tindríem les rises i enhorabones assegurades. Potser no compartim les formes ni tampoc el 100% del fons amb els nostres comentaristes, per això cadascú fa el que fa com ho fa.

Però com diu Anna, Carcaixent és un poble i és difícil mantenir l’anonimat. Per això, m’ha sorprès encara més que diga, precisament ella, allò de la “inquina personal”. O vas errada en qui som, o ens pressuposes unes intencions que des de ja mateix, et dic que no tenim. I em dirigisc a tu personalment perquè ets l’única que ha renunciat a l’anonimat.

Pel que fa als últims comentaris sobre el paternalisme d’alguns, he de dir que les tarongetes han fet sempre el que han volgut, encara que sí que és cert que s’han sentit en algunes ocasions tutelades i sotmeses a examen, a l’espera d’un certificat d’aptitud.

PS: I ara pregunte: sense la bafarada les vostres reaccions hagueren sigut les mateixes?

Dos orelles i el rabo

Els comentaris recents al voltant de la mort i els cementeris m’han recordat la mort d’un altre edifici molt estimat per mi, el Mercat Municipal. No és que haja desaparegut, com podeu comprovar fàcilment, però sí que ha canviat tant la seua fesomia que de vegades no el reconec.

La renovació del seu interior, la construcció del moll, i la col·locació de les gàrgoles al més pur estil de Notre-Dame, van fer que perdera part de l’encant que sempre havia tingut per a mi.

Veus, ara em venen al cap tots els meus records d’infantesa: com agafat de la mà de ma mare o damunt del carro del meu germà anava a la Plaça, com ens paraven en la parà de ma tia Marieta (no m’ha agradat mai el peix, però les anguiles i els caràgols que venien just enfront em captivàvem). I el millor: com me’n tornava a casa carregat amb calçotets o mocadorets, un llibre de “Los Cinco” (quan vaig completar la col·lecció em vaig passar a “El club de los Siete secretos” però ja no era igual) i un gotet d’agualimón. Ai, com passa el temps...

Però el que més m’ha espantat últimament ha sigut l’afició de Lola Botella als bous. Sí, la dona fa mèrits perquè en passar la gent li cride – Torera!- i és que amb les senyeres com a banderilles i els funcionaris de la brigada com a membres de la seua quadrilla està lidiant amb tots els nostres edificis, a l’espera que la traguen en braços per la porta del Palau.

Nota: Il·lustravem l'article amb una foto, però per les susceptibilitats que ha despertat hem decidit llevar-la.