Dos orelles i el rabo

Els comentaris recents al voltant de la mort i els cementeris m’han recordat la mort d’un altre edifici molt estimat per mi, el Mercat Municipal. No és que haja desaparegut, com podeu comprovar fàcilment, però sí que ha canviat tant la seua fesomia que de vegades no el reconec.

La renovació del seu interior, la construcció del moll, i la col·locació de les gàrgoles al més pur estil de Notre-Dame, van fer que perdera part de l’encant que sempre havia tingut per a mi.

Veus, ara em venen al cap tots els meus records d’infantesa: com agafat de la mà de ma mare o damunt del carro del meu germà anava a la Plaça, com ens paraven en la parà de ma tia Marieta (no m’ha agradat mai el peix, però les anguiles i els caràgols que venien just enfront em captivàvem). I el millor: com me’n tornava a casa carregat amb calçotets o mocadorets, un llibre de “Los Cinco” (quan vaig completar la col·lecció em vaig passar a “El club de los Siete secretos” però ja no era igual) i un gotet d’agualimón. Ai, com passa el temps...

Però el que més m’ha espantat últimament ha sigut l’afició de Lola Botella als bous. Sí, la dona fa mèrits perquè en passar la gent li cride – Torera!- i és que amb les senyeres com a banderilles i els funcionaris de la brigada com a membres de la seua quadrilla està lidiant amb tots els nostres edificis, a l’espera que la traguen en braços per la porta del Palau.

Nota: Il·lustravem l'article amb una foto, però per les susceptibilitats que ha despertat hem decidit llevar-la.