Ja és Nadal a casa!!

Per a mi els Nadals no arriben quan el Corte Inglés penja les seues llums, ni quan s’emet l’anunci de Freixenet, ni tan sols quan em bombardegen amb la loteria que mai em toca.

Arriben amb la primera caixa de polvorons. Em perden. No puc evitar-ho. Especialment els que van recoberts amb xocolata i els “de tota la vida” amb les llavoretes de sèsam per damunt. M’encanta llepar-me el dit, sucat en les llavoretes...

I la primera caixa arribà ahir... I ja me n'he fotut la meitat...

Però la veritable apoteosi arriba amb els “panets de torro”. Cacau, moniato, corfa de llima, sucre i canyella, molta canyella!! Tot embolicat amb neula, impregnat en farina i ja assecant-se dalt dels armaris de ca la iaia... Se’m fa la boca aigua...

Peubord, hem de quedar. Tu dus els kebabs i jo les postres.

PS: Per favor, si algú coneix els responsables de la decoració nadalenca de l’Eroski que els pose en contacte amb l’IVI. Sembla més una fecundació que altra cosa...

Seni seviyorum Kebab!!

Heu menjat mai un kebab?? L’he descobert fa dues setmanes i tinc seriosos dubtes de la seua addictivitat. M’encanta el format i el gust, verdureta fresca, carn amb sabors especiats, i eixe pa finet que tant l’orientalitza.
El dimecres passat vaig tornar a dinar tardíssim. La fam podia amb mi, i sense dubtar-ho vaig entrar al restaurant recomanat per un bon amic. En dos minutets tenia el meu kebab calentet!!! Tota la vesprada vaig estar pensant en el gust del kebab, i a l’hora de sopar, de nou vaig tornar a comprar-me’n un. En volia un de pollastre, i em digueren que de nit no feien kebabs de pollastre (si algú sap per què, que m’ho diga).
Fusant a internet veig que és un dels menjars més populars de la nova Europa, i que a poc a poc s’ha anat introduint a la nostra terra. Estan en perill les papes, cacaus, blancs i negres i demés delícies “orientals”?
Només sé una cosa, estic desitjant tornar a comprar-me un kebab, i també sé que li pega 40 pataes al burguer king.

TRES SOMBREROS DE COPA!

Quina bona notícia! A Carcaixent, Tres Sombreros de Copa! M'encanta eixa obra. Gràcies a Agora per decidir-se a dur-la endavant. Em sembla complicadíssim!

Recorde pefectament quan la vaig llegir. Em va sobtar. M'encanta la forma com darrere d'eixa història absurda, propera, humorística, s'amaga una amargor profunda d'una vida no elegida. Diuen que eixa era l'amargor mateixa de Miguel Mihura, l'autor...

Quina història! Metàfora o absurd? Què més dóna, deixar-se endur pel text és una delícia, posar veus i cares a eixos personatges, imaginar-se a Dionisio, a Buby, a l'atractivíssima Paula... Em sembla un repte molt gran.

La veritat és que des que em vaig enterar que anaven a representar-la he estat pensant quin dels meus veïns del poble i membres de la companyia faria cada personatge... Esperem que Àgora no ens deceba. Que s'aconseguisca eixe ambient de vegades intimista i romàntic contraposant-lo amb els moments en què l'escena ha de ser similar al "camarote de los hermanos Marx". Jo no podré anar a veure-la el divendres, però demane per favor a Àgora que la tornen a fer un altre dia.

Tres sombreros de copa es va escriure en 1932, no es va representar fins el 1952 i encara hui és moderna, audaç, brillant, sorprenent... Aneu a gaudir-la, per favor. I que visca l'absurd!

Dionisio: Nos iremos a la Habana.
Paula: Pero en la Habana hay demasiados plátanos.
Dionisio: Nos iremos al desierto
Paula: Al desierto van todos los que se disgustan, y ya los desiertos estan llenos de gente y piscinas...

Gent: revista d'informació municipal??

Cada tres mesos la meua ànima de periodista frustrada rep un dur colp per part de l’Ajuntament. Aquest colp coincideix amb l’arribada a casa de l’engendre en què s’ha convertit la revista “Xent”. I dic engendre perquè lluny de ser una revista d’informació municipal, s’ha convertit en aparador del regidor d’urbanisme, amb el vist-i-plau de la resta de companys de partit.

Més de la meitat de les pàgines de l’últim número es dediquen a les obres passades, presents i futures, deixant ben palés com d’abandonades estan la resta d’àrees.

I de postres la font de la Plaça “el nom de la qual no vull pronunciar”, de dia, de nit, de costat, des de l’aire, des de l’altre costat, des de més avall... Ja ho sabem que n’estan pagats de la font, i més “ben pagat” està qui l'ha feta...

ESPORT NACIONAL DE CARCAIXENT

Si hi ha alguna activitat que agrade als carcaixentins, és la d'anar a vore com va l'aigua als barrancs quan plou molt.

Hui que han caigut quatre gotes, els barrancs que travessen la carretera entre Alzira i Carcaixent per l'Eroski han dit que ja estava bé d'empassar-se l'aigua i s'han desbordat com a mesura de protesta. La flamant carretera ha estat tallada i quan ha corregut la veu pel poble, un allau de gent (vells, joves, dones, xiquets...) ha corregut per tal de ser els primers a veure l'aigua fangosa per damunt l'asfalt.

Tots els terrenys de Vilella, on anirà el futur centre comercial, estaven inundats. Imagine que el constructor pensarà que dóna igual, total, per un dia que plou. Així que el dia que ploga de veritat i amb ganes, com sabem que passa per ací de tant en tant, des del meu balcó amb un gamber arreplegaré els paquets de carn que des dels centres comercials vindran, dòcilment, surant fins a ma casa.

En resum, que m'encanta que la gent vaja a vore el barranc com creix i a comentar la jugada. Patrimoni de la Humanitat ja!

MEMORIAS

Em van passar l'altre dia un llibret autoeditat per un veí de Carcaixent que resulta prou interessant. El llibre porta per títol "4045 días cautivo en Rusia, 1943-1954" i està escrit per Joaquín Poquet, un divisionari de la división azul, que tenia un carrer dedicat al poble i tot, el que ara s'anomena de Lluís Vives (quina diferència, veritat?).

El llibre s'ha de llegir en precaució. No hem d'oblidar que l'escriu un super fatxa oficial, anti comunista cent per cent, que deixa veure durant tot el llibre la seua filiació política i considera els militars com homes d'honor, que s'entenen en franca companyonia i rotllos d'eixe estil. A més està escrit en un castellà d'una altra època, amb constants repeticions i redundàncies. Evidentment, el Nobel no el guanyarà. I segurament serà un llibre de capçalera per a falangistes i altres espècies estranyes, que no són capaços de veure l'autèntic fons de l'obra.

El llibre resulta interessant per la història humana que amaga. Amistats amb els guardes comunistes, germanor amb altres presos, o fraternitat amb la gent dels pobles on estaven reclosos, per tota la geografia de l'URSS.

Hi ha també alguna sorpresa, com quan en un cap de treball, al preguntar per si hi ha altres espanyols li diuen que sí, i al coneixer-los veu que es tracta d'oficials republicans, que havien anat a Rússia a formar-se i que en acabar la guerra, havent-se mostrat contraris als mètodes dictatorials d'Stalin foren empresonats. Al cap i a la fi, totes les dictadures es comporten d'igual manera i són la mateixa merda.

Resulta curiós com als deu minuts d'acabar la segona guerra mundial, els comunistes que havien sigut al·liats passaren a ser enemics d'Anglaterra i EUA, i el règim de Franco, que com a dictadura feixista era un enemic a batre per les potències al·liades, va convertir-se en un amic i baluart contra el comunisme.

En resum, i com sempre: a pagar-ho, "poca-ropa".