Jo també sóc valencià!

Han despertat. L’exèrcit més poderós que encara existeix en terres valencianes, capaç de destruir un poble sencer, d’arruinar una nació, d’encetar una guerra civil. Són la majoria dels aficionats del València Club de Futbol. Acèrrims o cerrils, posseïdors de l’essència més valenciana, de la paella com a icona, de la ignorància per bandera, …

Havia de passar. L’excusa elegida ha sigut la oposició parcial del PSPV al pla per al nou estadi del València CF. Ha sigut l’excusa més barata per anar front a una part dels “altres” valencians. No ha importat que el PSPV tinga el recolzament de la federació de veïns i de set barris més, afectats per la construcció del nou estadi, de gent tan valenciana com els aficionats, aficionats al futbol mateixos, valencians. Ja no importa, perque com ells han dit “El que va en contra del Valencia CF no es valenciano”. Ens han desposseit de la nostra nacionalitat i ens han dit que valencià és el que és aficionat del València CF. Ells mateixos, a través d’un manifest de l’Associació de Penyes Valencianistes s’han delatat: “Que el valenciano es el pueblo del seminfotisme, somos muy felices, es un hecho y algo intrínseco en nosotros pero ojo que se nos están hinchando las pelotas... nos niegan el agua, nos llenan de inmigrantes... atrasan y retrasan todo lo que pueden el AVE, recortan insistentemente los presupuestos ¿pero saben que? NO VAN A PODER CON NOSOTROS, el pueblo valenciano cuando diga ahí va, pueden ir preparándose y eso lo van a constatar muy pronto, en las próximas elecciones sin ir más lejos.” Ja ho saben, és una amenaça. Quan el pueblo valenciano diga ahí va...ja ens podem anar amagant. Però NO, no ens anem a amagar, perque jo almenys ja estic cansat. Cansat d’anar sempre a costa d’aquests ignorants, de que només siguen valencians qui els convinga a ells, de ser valencià de xorrera i xupetí, del meninfot, de ser els més animals de tots, dels valencians cerrils, ... dels burros més grans d’Europa. Sé que els fà mal que existesca gent diferent, inclassificables dins dels tòpics valencians, gent capaç de dir que no vivim en la millor terreta del món, que critica, que és del Barça, i que pot ser ben bé valenciana sense vestir una faixa i unes espardenyes de careta. Jo també sóc valencià!

Però estan acosenguint-ho. Sempre he intentat que aquestes coses no m’afecten, que no em facen entrar en cap extrem, ni que la ira em cegue el pensament. Però després de tantes coses a mi també se m’ están hinchando las pelotas. I això pot ser és el pitjor de tot. Que nosaltres, els responsables, els pseudo-màrtirs del País, els castigats de sempre, caigam en el seu joc pot ser perillós, perque jo no estic disposat a continuar aquesta guerra civil, tan subtil que no està declarada. Pèrò ja està bé...

Cita a Sarajevo

Anit vaig acabar de llegir el llibre de Francesc Bayarri "Cita a Sarajevo". M'agradaria saber què en penseu... Jo m'he quedat un poc despagat...

Als que encara no l'heu fullejat, si no voleu que us el desbudellen, absteniu-vos de llegir els comentaris.

Per cert, el llibre el presentarà l'autor el proper dimecres 15 de novembre a les 20:00 en l'Auditori Municipal, en un acte que organitzen el Casal Jaume I - Grup Arrels i el Consell de la Joventut.

Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits

Per diversos motius aquesta setmana he hagut de comprar uns quants llibres. Alguns d’ells, d’editorials estranyes; altres, èxits relatius de venda; alguns, en català; altres, no. Comprar llibres em fa feliç, tot al contrari que comprar roba (sort que prompte serà el meu aniversari i els amics em renovaran el vestuari).

El cas és que supose que de la mateixa manera que sóc feliç comprant llibres, ho seria venent-los. Però clar, no sóc un bitxo estrany en aquest univers (bé un poc sí, o almenys això em diuen de tant en tant) i a algú més se li haurà ocorregut la idea de muntar una llibreria a Carcaixent. Perquè és estrany, però a Carcaixent no hi ha cap llibreria en el sentit estricte de la paraula. Podem comprar llibres en algunes papereries, en els estancs i inclús a l’Eroski (ací no perdeu el temps que no hi ha res d’interessant). Però en una llibreria no.

I això em posa trist. Em posa molt trist que en una ciutat de vint mil habitants no tinguem on comprar un llibre com cal. Serà perquè han fet l’estudi de mercat i no n’hi ha prou.

Decidit: si em toca la Primitiva aquesta setmana muntaré una llibreria

La grip

Com cada any les amígdales se’m posen al roig viu! Un estrany dolor s’allotja al meu cos i la bombeta s’il·lumina al meu cervell. LA GRIP!!! La veritat és que no recordava l’última vegada, però cada any és diferent. Enguany m’ha sobrevingut gràcies a la gran idea de no agafar el paraigües. Des que se’m trencà un de xicotet que duia a la borsa, que no em faig a la idea de portar amb mi la llança de matar dracs que és el clàssic paraigües preciós, esplèndid regal del Nadal passat. Doncs ja em vegeu alegrement pel carrer, desgranant els barris de València com un Estellés ressuscitat, quan de sobte les gotetes gracioses es convertiren en una cortina d’aigua.

Arribes a casa arremullat fins als calçotets i penses: -Que ploga! Que bona falta fa!. I penses en Camps, Zaplanes i demés, com estaran arraconats a una habitació sense atrevir-se a vore com corre l’aigua pel carrer…..

Com bé sabeu, no dura l'alegria en casa del pobre, i eixa mateixa vesprada sentat al sofà i mentre veia Futurama, una sensació estranya em recorre el cos, i dic la frase que precedeix els grans constipats:

-Óstia, crec que tinc calentura.

La resta de la història segur que la coneixeu, mocadors, suaes, mal de caps, tremolors...

Des d’ací vull agrair la gran participació del meu sistema inmunològic, que sense assassinar les meues propies cèl·lues, ha sigut capaç de destruir un virus tan potent com el de la influenza. També agrair eixa beguda miraculosa anomenda Frenadol, amb multitud de beneficis. I com no, a aquell home que es presentà a la meua habitació a les 4 del matí, que es posà als peus del meu llit cridant-me amb una llengua incomprensible i que no havia vist mai… Supose que el tornaré a vore el dia que arribe a més de 39º de febre.

ALEGRIA! SES ORBITES EN SICRONIA!

Alegria és el que vaig sentint conforme va acostant-se el dia "d", l'hora "h". Antònia Font a Carcaixent. Podrà ser eixe miracle? Serà un miratge? És un fet estranyament feliç. Per diversos motius: per ser un dels meus grups preferits, per la implicació que hem tingut en la seua vinguda, per que hem estat uns anys fent centenars de quiilòmetres per a veure el seu directe i ara són ells els que faran centenars de quilòmetres per a oferir-nos-el. M'alegra el dia pensar que s'acosten i tinc ganes de que volen les hores...

Però per què? Per què són tan especials? Que tenen que els fa màgics a les meus orelles. Bé, la llista és llarga, però intentare donar algunes de les raons per les quals em tenen boig:

1. Va ser el primer grup que cantava en català de mallorca que vaig escoltar i el que al principi sembla un accent un tant críptic ma fet obrir els oïts als diferents parlars de la nostra llengua. A més em va fer venir ganes boges d'anar a les illes. I així vaig descobrir el paradis, lluny dels tòpics de la festa d'Eivissa o dels panxuts alemanys.

2. Les seues lletres són fantàstiques. Galàctiques. Petites coses escampades per ls cançons, envoltades d'estels, d'ones, de gal·laxies i besades. Sempre sorprenents.

3. Si les lletres són sorprenents, no es pot dir menys de la música. Barreges d'estils insolites, arrenjaments de vegades refinats de vegades durs i aspres.

4. La veu de Pau Debón que es vellut arrossegada sobre la música. A més hem escoltat com ha anat canviant des dels primers discos, endolcint-se .

5. Els seus directes festeros a més no poder. Es sorprendreu els que vingau el dissabte de l'alegria i energia que tenen en directe. Quin complit millor se li pot donar a un grup que el que milloren en directe. Aquest és un d'eixos estranys casos.

6. La seua actitud o la manca d'ella. Sembla que siguen un amic teu, un veí que te trobes a la cua del forn. Tan sols que ells fan música. No van d'estrelles del pop.

7. Personalment, el fet de compartir el gust d'escoltar-los amb les persones estimades i ser còmplices musicals. De gaudir a tope escoltant-los amb la gent. I el plaer de donar-los a coneixer a algú i que li agraden.

Podria seguir però per a que dir res més. Sobra diguent que al escoltar-los t'alegres d'estar ací i en este moment. I notes que s'univers és una festa.

Ara de cara al dissabte hi han incognites: vindran animats per a fer un gran concert? ploura? vindrà gent? puff. Esperem que vaja tot bé, que vingau i disfrutem!

Les festes del meu poble

Les altres tarongetes tot és dir-me que em toca a mi escriure… i jo els conteste que no tinc res a dir. La veritat és que tinc moltes coses a dir però no tinc ganes. Diria que altra volta canal 9 dona fàstic amb la seua manipulació i desinformació, també podria parlar de la vergonya que senc en vore el joc polític entre els fatxes del PP i els falsos del PSOE, i una cosa que ens pilla més a prop, podria parlar de com el regidor de festes del nostre poble li va dir al versaor de la nit d’albaes que no versara res compromés per al parell d’albaes cantades a l'alcaldessa (d'uns quans)…
Es preguntareu per què no tinc ganes de dir res, doncs perquè són les festes i eixos fills de puta no em caguen la festa…

Una acadèmia particular

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va celebrar la setmana passada eleccions a la seua presidència. No podem saber qui serà l’elegit fins a d’ací un mes, ja que es va produïr un empat tècnic entre els dos candidats. El que sí que podem saber –tot reflexionant- és que l’AVL no ens ha portat la solució que necessitàvem al problema perpetu dels valencians. Dic perpetu perque sempre hi hauran polítics que intenten aprofitar-se’n. Pot ser siga aquest el nostre veritable problema…

No he sigut ni un ferm partidari ni un convençut detractor. Com molts altres, he estat a l’expectativa, a l’espera d’una solució que innocentment pense que encara pot arribar. El que sí és cert -i estic completament segur- és que l’AVL porta la seua data de caducitat marcada des de la seua creació.

Ja en el preàmbul de la llei de creació, s’encomana l’ens a l’esperit de consens que van propiciar les Normes de Castelló, és a dir, l’acceptació de les normes de Fabra al País Valencià. No deuria tindre més importància que l’estrictament lingüística si no fóra perque sis dels seus vint-i-un membres provenen de la RACV –Real Acadèmia de Cultura Valenciana- i per tant no accepten res que vinga del nord, ni que siga de Castelló. Si una part dels acadèmics no accepten ja les bases que van motivar la creació de l’acadèmia, no s’han de posar moltes esperances en el seu bon funcionament. Tampoc si quan es tracten temes com el nom i l’entitat del valencià apareix algun conseller que fà saber la voluntat del President, i amenaça en emprendre accions legals contra l’AVL si s’aprova un dictamen que afirma la unitat de la llengua.
El problema rau en la composició -política- de l’acadèmia. Dels vint-i-un acadèmics, 10 van ser proposats pel PSPV, i deu més la presidència de l’ens, pel PP. Dels 10 dels socialistes, 6 són de l’Instititut Interuniversitari de Filologia Valenciana -vinculat a la univeristat- i els 4 restants procedeixen de l’àmbit cultural i de l’edició. Dels 10 proposats pel PP, 6 en són de la RACV –secessionistes- i els altres 4 són partidaris de la unitat de la llengua però sempre amb matissos, i de tall conservador.
Amb una composició tan heterogènia, resulta complicadíssim ficar-se d’acord, particularment quan es tracten temes com el de la natura de la llengua a la que es deu l’acadèmia. No em resultaria estrany -acostumat a la complexitat dels valencians- que com en Noruega, s’aprovaren dues normatives d’una mateixa llengua, o com en Sèrbia i Croàcia, escrivirem en alfabets diferents un idioma comú. Per això hem de creure en l’AVL com una solució política i social -naturalment, no científica. Però tot i considerant la seua vocació consensuant, l’acadèmia resulta impossible amb la presència de secessionistes; i sense ells pot ser careix de sentit.
Amb tot, no m’imagine una acadèmia de medicina integrada també per dos esoteristes, un enterrador i un fabricant de taüts. Impensable.