SI QUE COMENCEM BÉ L'ANY...

Dues notícies que m'han causat molta impressió i que són dues cares de la mateixa estupidesa humana: la "justícia" ha penjat a Sadam (muerto el perro se acabo la rabia, pensaran) i ETA torna a atemptar i mata a dues persones.

Dues decisions igual d'intel·ligents, igual d'obtuses i fidel reflex del que som.

Un organisme que ha de buscar la concòrdia entre la gent, el poder judicial, decideix que per a solventar el problema d'Iraq, allò millor és matar una persona. Evidentment que Sadam es mereixia el màxim rigor, el màxim càstig, presó de per vida, però, la mort? Una decisió estúpida des de qualsevol perspectiva. O pensaven que matant-lo anaven a solucionar els problemes d'Iraq? Que els seus partidaris, que segur que en té, anaven a callar i estar contents? La violència sempre porta més violència. Per això ,se suposa, que els hòmens ens hem donat el regal de la justícia.

ETA, autoproclamada defensora d'unes reivindicacions que, d'una altra banda, poden ser legítimes, destrossa la faena feta per moltes persones per solventar un conflicte. Què pensaran les mares que tenen presoners els seus fills etarres a 1000 quilòmetres? S'hauran alegrat que després de l'atemptat segur que ja no els acosten als seus domicilis? Què pensaran les famílies d'eixes dues persones mortes per un conflicte que a ells ni els va ni els ve? Els haurà ajudat a comprendre el desig d'autodeterminació dels bascos? Què pensava el govern? Que les negociacions es fan sense negociar? Quina por tenien a fer cap concessió? I l'oposició? Estaven esperant el moment per a dir "ja ho deia jo, amb ETA no es pot parlar"? Parlen tots de "véncer al terrorisme". Qui pot véncer l'odi i la violència? I ETA, on es pensa que va?

I per acabar d'adobar-ho, cau a les meues mans un llibre amb les millors fotografies de les pitjors guerres del segle XX. Per a què tant de patiment? Eixes mirades, eixa destrucció total, sense cap traça d'humanitat ni de respecte pels altres. La imatge que il·lustra este post està extreta d'una exposició que feren a la Universitat de València fa uns anys (Ernst Jünger: Guerra, Tècnica i Fotografia). Potser és l'exposició que més m'ha impactat mai, pel seu patetisme. Imatges de mutilats de guerra. Mutilats allà on les persones ens reconeguem, on mostrem la nostra humanitat: la cara. L'espill de l'ànima queda ací deformat, desfet, i es converteix en espill de la barbàrie. Si a més observem les medalles que mostra orgullós al seu pit el pobre home de la imatge, ens n'adonem de com d'estúpids som, en la nostra condició miserable.

Encara com soc optimista, que si no...

PS: la foto és la menys desagradable de les que hi ha al catàleg de l'exposició.