20 d’agost 2007

Un passejet...


Huí he vençut la costum de passar-me el diumenge aborridament arrastrant-me per casa sense fer ni tindre res que fer. Armat de valor he tornat a caminar per les sendes del Realenc. Dir que m’he criat a la montanya tal volta siga exagerat però de ben menut he recorregut unes montanyes i uns camins tan reals com de vegades imaginaris des de bon matí fins que la nit aconsellava tornar a caseta.
Hem començat per una senda anomenada R1 (rojeta) que surt de l’Hort de Soriano, pujant el barranc de l’infern que m’ha fet recordar la meua intenció de deixar de fumar i de dur una vida tal volta més sana. Una vegada dalt del que és el pla del Realenc, hem arribat a les cases de Cucó (que sols hi ha una...) i després de explorar la casa semi-assolada hem començat la cerca de una cova a la que un de nosaltres havia anat quan era xicotet (hem pensat que seria l'avenc de la Bruixa o com diuen els mapes antics "la cova del seguret"). Ens ha costat prou de trobar però a la fi hem donat amb ella i l’hem “marcat” al mapa per a una posterior visita i exploració.
Posteriorment hem decidit continuar el viatge i anar al Molló de Miramar (o Fita de Miramar per als més normatius), i com el seu descriptiu nom diu, es veu la mediterrània. Fent camí hem passat per les cases d’Alberola, de la qual sols queden uns quan cudols amb figuera inclosa, i m’he enrocordat que el meu avi hem contava que anava a caçar i es quedaven allí a fer nit (més bé casava el senyoret, supose que ell ajudaria a dur els trastos).
De vore totes les sendes, totes les cases, tots el camps, tantes i tantes coses em fa reflexionar sobre la quantitat de vida, de camins, de successos i de gent que a diari treballava i vivia pel realenc, eixe territori inexplorat per a molts carcaixentins i que tantes agradables sorpreses m’ha donat en la meua infantesa i encara huí. La gran llàstima és que recurrentment ha patit incendis i ara l’afany constructor d’algú que no estima ni coneix el que representa la montanya.

1 Comments:

Anonymous Washington Navel said...

El Realenc és també un una petita cultura popular, creada a partir de les famílies que han viscut en un segle, i que encara hui perduren tradicions. Fins i tot la toponímia, les frases fetes i la gastronomia del lloc en són singulars.

De veritat, un lloc que paga la pena conèixer.

21.8.07

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home