15 de febrer 2007

Un record


Alguna cosa se’m remeneja per dins quan llisc els noms de la gent que va morir a les presons en acabar la guerra civil espanyola. Recorde que cap dels meus avis volia parlar de la guerra, i sempre he tingut el convenciment que els seus motius tenien: la por, el malson, les necessitats... Em sembla una iniciativa molt lloable la que ha emprés el “Fòrum per la Memòria del País Valencià”, tal volta posant noms i cognoms deixe de ser un record i passe a ser una realitat, la realitat dels ossos i les vides perdudes als fossars comuns que deixà la repressió franquista.
Per molt que la gent de dretes, com Lola Botella, diguen que no s’ha de remoure la terra, estic convençut que s’ha de remoure i airejar... de segur que no es tanquen ferides, però almenys se’ls donarà un poc de dignitat a les víctimes republicanes.

1 Comments:

Anonymous Carlota said...

No voler que es parle d'eixa época no deixa de ser una mostra d'intolerància i sobretot d'incultura, amén d'incoherència per que quan els ha donat la gana bé que han reivindicat guanys de la República com el vot femení ... En fí .....

A mi m'agradaria saber molt més del que ocorregué a Carcaixent, però sobretot una cosa de la que sols tinc una anotació d'un llibre d'actes: l'existència d'un camp de concentració de presoners.

Llàstima que si no es troba als papers, i ningú li posa remei en pocs anys ens quedarem sense saber res de res.

15.2.07

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home