Un record

Alguna cosa se’m remeneja per dins quan llisc els noms de la gent que va morir a les presons en acabar la guerra civil espanyola. Recorde que cap dels meus avis volia parlar de la guerra, i sempre he tingut el convenciment que els seus motius tenien: la por, el malson, les necessitats... Em sembla una iniciativa molt lloable la que ha emprés el “Fòrum per la Memòria del País Valencià”, tal volta posant noms i cognoms deixe de ser un record i passe a ser una realitat, la realitat dels ossos i les vides perdudes als fossars comuns que deixà la repressió franquista.

Per molt que la gent de dretes, com Lola Botella, diguen que no s’ha de remoure la terra, estic convençut que s’ha de remoure i airejar... de segur que no es tanquen ferides, però almenys se’ls donarà un poc de dignitat a les víctimes republicanes.