LA SEU DE PALMA I BARCELÓ

La notícia mediàtico-cultural de les últimes setmanes és la inauguració de la capella de Sant Pere a la catedral del Palma, obra de Barceló. I pel tractament de la notícia en diversos mitjans, sembla com que la gran fita d’aquest edifici fóra la intervenció de l’artista. Olviden que Gaudí i Jujol van fer una magnífica intervenció a l’altar major a principis del segle XX i es passen pel forro que la catedral de Palma és un dels edificis gòtics més extraordinaris del món. A més, cal recordar la intervenció del genial Guillem de Sagrera, potser el mestre d’obres (arquitecte) més important del segle XIV, amb obres tan emblemàtiques com la Llotja de Palma (model per a la de València), el Palau dels reis de Perpinyà o la remodelació del Castell Nou de Nàpols.

La Seu de Palma és fantàstica i única, amb un espai interior màgic i unes solucions tècniques que portaven a l’extrem la ciència del segle XIV. Comencem per la seua ubicació, a la vora d’un penya-segat on antigament trencaven directament les ones de la mar. El lateral de la seua fàbrica paral·lel a la mar, fent de la seua façana la verdadera façana principal, tal com passa a Santa Maria del Mar de Barcelona o a la Catedral de Manresa. Així quan s’arribava a la ciutat des de la mar, el primer que es veia era la seua imponent catedral. Si entrem dins de l’església, ens trobem uns sostres de més de 30 metres d’alçària amb un espai uniforme de gran amplitud. Si des de fora dominen les components horitzontals de l’edifici, semblant-nos una construcció relativament baixeta, des de dins l’espai és de marcada verticalitat, no per la relació entre capelles laterals i centrals, que són practicament de la mateixa alçada, sinó per la increïble esbeltesa dels pilars que sustenten les voltes.

L’altra cosa que ens sorprendrà des de l’interior és l’espectacular rossassa de la porta principal, que fa més de 15 metres de diàmetre. Si girem el cap i veiem l’altar major, la sensació de profunditat s’aconsegueix mitjançant la disposició consecutiva de capelles més menudes fins acabar en el mateix sagrari.

En resum, que la intervenció de Barceló segurament és molt interessant (ja anirem a vore-la...) però que a la Seu de Palma no li calia cap element afegit per a guanyar valor.

Si us interessa el tema, és molt interessant l’exposició que estan fent a la Llotja de València, sobre Pere Compte, els mestre gironí que va bastir la part principal de l’edifici. Fa una explicació sobre l’art de l’arquitectura del segles XIV i XV. Ara bé, trobem a faltar referències a altres edificis que va contruir o que estan íntimament relacionats amb les seues obres fora del Regne de València (com la catedral de Tortosa o la Llotja de Palma) així com la mania de crear confusió amb l’etiqueta de gòtic mediterrani. Sí que és gòtic mediterrani, ja que la seua formació i expansió va anar solcant les ones de la nostra mar, però hi ha altres gòtics mediterranis (el Genovés, el Pisà...) que també tingueren la seua àrea d’influència.

Pense que és molt millor, més científica i aclaridora la denominació de gòtic de la Corona d’Aragó, o millor encara, per economia, Gòtic Català, que és la denominació tradicional i emprada als tractats. Parlar de Gòtic Valencià, per exemple, pot estar bé si es parla d’una demarcació geogràfica, no d’un estil arquitectònic. I englobar dins d’aquest estil "gòtic valencià" obres com les esglésies de Requena és una incoherència. Hi ha més similituds entre els palaus gòtics de València i els de Sicília o Nàpols que entre les esglèsies de Xàtiva i Requena...

Però d’este “penyaso” ja en parlarem...

A la imatge, veiem la Seu de Palma atacada per les naus de la cultura mediàtica i els periodistes ociosos. Magnífica metàfora del geni Joan Miquel Oliver, extreta del seu imprescindible Live in Paris