07 de febrer 2007

LA SEU DE PALMA I BARCELÓ

La notícia mediàtico-cultural de les últimes setmanes és la inauguració de la capella de Sant Pere a la catedral del Palma, obra de Barceló. I pel tractament de la notícia en diversos mitjans, sembla com que la gran fita d’aquest edifici fóra la intervenció de l’artista. Olviden que Gaudí i Jujol van fer una magnífica intervenció a l’altar major a principis del segle XX i es passen pel forro que la catedral de Palma és un dels edificis gòtics més extraordinaris del món. A més, cal recordar la intervenció del genial Guillem de Sagrera, potser el mestre d’obres (arquitecte) més important del segle XIV, amb obres tan emblemàtiques com la Llotja de Palma (model per a la de València), el Palau dels reis de Perpinyà o la remodelació del Castell Nou de Nàpols.

La Seu de Palma és fantàstica i única, amb un espai interior màgic i unes solucions tècniques que portaven a l’extrem la ciència del segle XIV. Comencem per la seua ubicació, a la vora d’un penya-segat on antigament trencaven directament les ones de la mar. El lateral de la seua fàbrica paral·lel a la mar, fent de la seua façana la verdadera façana principal, tal com passa a Santa Maria del Mar de Barcelona o a la Catedral de Manresa. Així quan s’arribava a la ciutat des de la mar, el primer que es veia era la seua imponent catedral. Si entrem dins de l’església, ens trobem uns sostres de més de 30 metres d’alçària amb un espai uniforme de gran amplitud. Si des de fora dominen les components horitzontals de l’edifici, semblant-nos una construcció relativament baixeta, des de dins l’espai és de marcada verticalitat, no per la relació entre capelles laterals i centrals, que són practicament de la mateixa alçada, sinó per la increïble esbeltesa dels pilars que sustenten les voltes.

L’altra cosa que ens sorprendrà des de l’interior és l’espectacular rossassa de la porta principal, que fa més de 15 metres de diàmetre. Si girem el cap i veiem l’altar major, la sensació de profunditat s’aconsegueix mitjançant la disposició consecutiva de capelles més menudes fins acabar en el mateix sagrari.

En resum, que la intervenció de Barceló segurament és molt interessant (ja anirem a vore-la...) però que a la Seu de Palma no li calia cap element afegit per a guanyar valor.

Si us interessa el tema, és molt interessant l’exposició que estan fent a la Llotja de València, sobre Pere Compte, els mestre gironí que va bastir la part principal de l’edifici. Fa una explicació sobre l’art de l’arquitectura del segles XIV i XV. Ara bé, trobem a faltar referències a altres edificis que va contruir o que estan íntimament relacionats amb les seues obres fora del Regne de València (com la catedral de Tortosa o la Llotja de Palma) així com la mania de crear confusió amb l’etiqueta de gòtic mediterrani. Sí que és gòtic mediterrani, ja que la seua formació i expansió va anar solcant les ones de la nostra mar, però hi ha altres gòtics mediterranis (el Genovés, el Pisà...) que també tingueren la seua àrea d’influència.

Pense que és molt millor, més científica i aclaridora la denominació de gòtic de la Corona d’Aragó, o millor encara, per economia, Gòtic Català, que és la denominació tradicional i emprada als tractats. Parlar de Gòtic Valencià, per exemple, pot estar bé si es parla d’una demarcació geogràfica, no d’un estil arquitectònic. I englobar dins d’aquest estil "gòtic valencià" obres com les esglésies de Requena és una incoherència. Hi ha més similituds entre els palaus gòtics de València i els de Sicília o Nàpols que entre les esglèsies de Xàtiva i Requena...

Però d’este “penyaso” ja en parlarem...


A la imatge, veiem la Seu de Palma atacada per les naus de la cultura mediàtica i els periodistes ociosos. Magnífica metàfora del geni Joan Miquel Oliver, extreta del seu imprescindible Live in Paris

1 Comments:

Anonymous Curiós said...

Pere Comte, valencià de Girona JOAN MANSANET
La Llotja és l’edifici que representa millor l’esperit de la ciutat de València. La va construir el gironí Pere Comte entre el 1482 i el 1498, per encàrrec del Consell General de València, tot seguint el model de la de Mallorca. Els amants d’aquesta ciutat devem al gran mestre valencià de Girona el plaer de passejar entre les columnes helicoïdals o d’entretenir-nos amb els detalls eròtics de la decoració escultòrica.

La Unesco va incloure en 1996 l’edifici en el catàleg del Patrimoni de la Humanitat. D’això ja fa més de 10 anys, i no s’ha vist cap esforç per part de l’ajuntament per aconseguir ampliar aquesta declaració a tot el complex monumental de Ciutat Vella. Entre la Llotja i el convent de la Trinitat, hi ha tot un centre històric que ens situa com un dels pols principals d’allò que els historiadors de l’art anomenen gòtic català, i que el PP ha decidit rebatejar com a gòtic mediterrani.

La signatura de Pere Comte està present en molts altres edificis que donen personalitat a València, com ara l’Almodí, les Drassanes o la catedral. És just reconéixer-ho i agrair-li els milers de turistes que atrau a la ciutat. Com és necessari també exigir responsabilitats al PP per l’estat en què aquests turistes es troben el centre històric, com si fóra un barri de Beirut. Però ja sabem que les seues prioritats són formigonar l’Horta i facilitar l’especulació als amics.

Aquests dies es pot visitar a la Llotja una interessant exposició titulada Pere Compte-Mateo Carnilivari, dos mestres del gòtic mediterrani. Es tracta d’una mostra que recomane a qualsevol que desitge aprendre una mica més sobre les tècniques constructives del segle XV, i que ens permet comparar l’obra del nostre artista amb la de l’arquitecte italià. Cal felicitar, doncs, la fundació que porta el nom de l’artista (www.perecompte.org) per aquesta iniciativa.

Dos detalls destorben, però, el gaudi complet de l’exposició, i des d’ací demane als organitzadors un esforç per corregir-los. El primer és que, en la biografia paral•lela dels dos mestres que ens trobem només entrar, mentre s’explica l’origen sicilià de Carnilivari, s’oculta inexplicablement l’origen gironí de Comte. I el segon és que els fullets informatius no estan disponibles ni en valencià ni en anglés, i que aquesta darrera llengua també està absent dels panells. Com si l’exposició no estiguera adreçada ni als valencians ni als estrangers, que són els principals visitants del monument.

I, ficats en farina, deixeu-me censurar Rita Barberà pel seu nul interés en la figura de Pere Comte. Resulta sorprenent, per no dir indignant, que la fundació que porta el nom d’un dels artistes més importants de la ciutat tinga com a patrons públics només la Generalitat i la Diputació de València. L’ajuntament hi hauria de ser. Hi serà, sens dubte, a partir del 27 de maig, quan hi haurà el canvi de govern a l’ajuntament, a la diputació i a la Generalitat.

Nota: El cognom del nostre arquitecte apareix en algunes fonts amb la grafia «Compte». La forma preferida per les enciclopèdies i la que el mateix artista usa en alguns manuscrits (un dels quals reproduït en l’exposició esmentada) és Comte.

9.2.07

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home