Carcaixent i dolces

OLIVA TRENCADA

2009-02-05T16:58:00.004+01:00

Unirem els dos últims posts i en farem un de nou: Música bona+Mallorca. I obtenim Oliva trenacada, un grup que venia seguit de fa temps al seu myspace i del que ja he pogut escoltar el disc sencer. Molt xulo!
Vingueren no fa massa a València, però no em vaig poder acostar. Una llàstima, per que m'haguera encantat veure'ls en directe en un format íntim.

El seu últim disc: "Lluneta del Pagés" es la musicació dels poemes de Maria Antònia Salvà, una poetessa mallorquina que va morir fa cinquanta anys. Són poemes que parlen de l'ambient pagesívol d'una Mallorca pre-turística: parlen de figueres, sequeres, cases pageses... Però no és un disc de música tradicional. És un disc de rock. Sosegat i tranquil, això sí. Per a escoltar-lo un diumenge de febrer a casa, sense ganes de fer res.

Una alegria més per als escoltardors de música en català. Per a sumar a la llista de Manel, Glissando, Arthur Caravan, Mishima, Sanjosex, Senior...

http://www.myspace.com/olivatrencada

LES RONDAIES MALLORQINES

2008-12-26T20:46:00.004+01:00

Per a un valencià les rondalles són les d'Enric Valor. Però a mi m'agraden més les Rondaies Mallorquines de Jordi d'Es Recó. M'encanta lliscar per les pàgines d'eixos llibrets amb portades de colors pop i dibuixos antiquats. Sempre em porten el somriure a la boca.
Les històries, són, si fa no fa, les mateixes que a qualsevol llibre de rondalles: apareixen reis i pastorets, gegants i dracs, bandolers i el Bon Jesús... i fins i tot Sant Vicent Ferrer fent miracles a tutiplen. No ténen en compte allò que ara diguem "políticament correcte": si un gegant ha de morir en el cap xafat, se li xafa i ja està. Si s'ha de llevar la pell d'un perdedor d'una aposta, se li lleva i prou. Però el millor de tot és com estan contades.Ahí és on mossen Alcover va encertar. Amb una llengua viva i afilda, plena de modismes i girs mallorquins. Certament popular. Ens fa l'efecte d'estar escoltant a una madona ben xalesta o a un missatge molt esparpellat, que ens conta la seua història a la vora de la llar a la cuina de la possessió. I amb ortografia pre fabriana, que farà les delicies dels amants de la dialectologia, encara que ha de quedar clar que per a gaudir de la lectura, no cal ser-ho de dialectòleg ni especialista: tan sols hi ha que ser un poquet xiquet i tenir ganes d'escoltar històries meravelloses.
Així que us recomane fervenment que llegiu un dels volums d'estes històries. I si viatgeu a Mallorca, no heu de tornar sense porta-vos un d'estos llibrets a l'equipatge. Són més sabrosos que la ensaïmada i la sobrassada.

I en el cel ens trobem tots plegats!

Molta més informació

UN DIBUIX

2008-12-01T18:53:00.004+01:00

Un dibuixet que he fet per un cartellet que m'han demanat.

MANEL

2008-11-24T15:05:00.004+01:00

Feia temps, segles, que no actualitzàvem este bloc les tarongetes. Així que anem allà, que no es diga que els de Carcaixent no savem actualitzar.

Un altre disc recomanable, per a buscar-lo i comprar-se'l: Manel "Els millors professors europeus". Per a mí este tal Manel fa molt bona parella amb l'Antònia Font. Els dos noms propis per a grups que tot i ser diferents es complementen.

Les cançons de Manel són tranquil·les i tenen un puntet entre domèstic i èpic, gràcies als arranjaments de vent. Les lletres són del·licioses, amables i originals. Fan traure el somriure a passejar i donen ganes de prendre el sol de l'hivern o fer-se una cervessa a la terrassa del Cafe del Temps.

Res, escolteu-lo i opineu. Jo vull aprendre a tocar el ukelele. A veure si aconseguim que vinguen a tocar al poble.

Ací podeu escoltar algunes de les seues cançonetes:
http://www.myspace.com/gatmanel

Musiquetes

2008-04-08T22:04:00.003+02:00

Amb més força que mai reprenc aquesta aventura blocaire. I com no podria ser de cap altra manera ho faré parlant de música, de la nostra música.
Vos vull fer arribar una nova iniciativa que he trobat a la xarxa, es diu Musiquetes.cat-Cançons per la Bressola. És un recull de “musiquetes”, que estic segur a més d’un li arribarà a l’ànima.
Hi participen músics dels quals venim parlant a Carcaixent i dolces fa temps (ens penjem una medalla per què no?) com Miquel Gil, Pep Gimeno “Botifarra”, Joan Miquel Oliver, Pascal Comelade, Clara Andrés...
Disfruteu-la i recordeu quan n’érem xiquets, quan no sabíem que eren els interessos, les hipoteques i demés merdes inventades per traure’ns l’alegria. Una època on el nostre mon era jugar, riure i imaginar.

ELECCIONS

2008-03-02T21:44:00.008+01:00

Comentant hui la jugada amb un amic m’ha dit que pot ser el Bloc no ha fet bé en pactar amb Iniciativa. Podria haver estat millor si haveren mantés el pacte que quatre anys enrere va significar un escó per a EU. Ara, ni els uns ni els altres menjaran del pastís; i amb ells, cap dels que destinem el vot a nacionalistes. Cal dir al seu favor que era un pacte impossible, però no deixa de ser significatiu que el desenteniment entre els dos partits que porten bona part del nacionalisme valencià tinguen com a conseqüència que ens hagem d’aguantar els posibles votants sabent que el nostre vot segurament va directe al fem.

Pot ser el fet de passar un examen que no es desitja, com són les eleccions generals per al Bloc, acabe per passar-los factura. Un desgast innecessari del partit i que també resta vots a l’esquerra.

Votar al PSOE continua sent més del mateix. Zapatero és un bon president per a l’equilibri que representa la política, però pot ser per garantir el mateix cal algú que es contrapose a la seua deriva cap a la dreta moderada estirant des de l’esquerra. A més, jugades com el pacte PP-PSOE per deixar fora els nacionalistes de NaBai a Navarra em recorden que la E de PSOE conserva una gran part del pes específic de l'ideari del partit.

Em pareix que no hi haurà un espai per als nacionalistes valencians a les Corts d’Espanya, semblant al del BNG per Galícia, PNV, EA i NaBai per Euskadi, CiU i ERC per Catalunya,... Pot ser els valencians sí que som més espanyols del que alguns pensem. Que algú ho haguera dit abans així ens estalviariem tant de mal de cap!

Llibre dels Feyts

2008-02-01T13:01:00.000+01:00

E al torn que nos faem, lo Rayz Dalgezira era exit Dalgezira per paor que hauia de nos, e era sen exit be ab ·XXX· cauallers, e anaua sen a Murcia: e romas lo poder de la vila en los sarrains e en lo senyoriu. E enuiaren nos sos missatges que Algezira era bon loch e honrat, e dels meylors que fossen en lo regne de Ualencia: e si nos ho uoliem que ells sauenrien ab nos, nos lexant los en aquell loch. E a nos plach nos molt la paraula quens enuiaren a dir, e dixem los quels penriem a merce, e quels rendriem en aquel loch, e els quens donassen poder daqueles torres que son a la porta de Ualencia. E els dixeren ques acordarien, e quens respondrien. E nos demanam los quant seria la resposta, e els dixeren que al tercer dia, e plach nos molt. E uengren al tercer dia a nos a Ualencia dels ueyls de la vila dels meylors quey eren, e foren ·IIII· per tots los altres. E dixeren nos quens darien la torre que era maior que es prop del Pont de la Calçada que era a la porta que nos demanauem. E nos dixem los quens playa, car els tambe auenien en nostra fazenda, e quels amariem els fariem be. E faeren ses cartes ab nos con romasessen en Algezira ab aquels furs e custumes que eren en temps de los almohades: e que poguessen fer lur ofici en les mesquites aixi con solien, e que tot catiu sarrai que uingues a Algezira que fos alforro, e que nos nol poguessem cobrar ne nuyl hom per nos: e donaren nos dia que a ·V· dies que uinguessem cobrar la torre. E nos dixem los quey seriem a aquel dia, e que faessen exir tots los ueyls de la uila el altre poble, e quens jurassen faeltat, e quens serien leals a nos e als e als nostres, e als nostres homens.

L'avortament: dret a decidir

2008-01-27T22:19:00.000+01:00

No sé que en pensareu de l'avortament. Per a mi deuria ser un dret fonamental de la dona, com ho són altres de bàsics. Algú em podrà dir que restem el dret del que encara no ha nascut, però decidir el moment a partir del qual un fetus deixa de ser-ho i passa a ser persona resulta impossible. Establir un consens en aquest punt -com el de la llei actual- és una solució parcial, i que actualment ha deixat de ser útil: només cal adduïr l'aplastant estadística que rebel·la que la majoria dels avortaments estan justificats pel gran buit legal que deixa la llei amb el supòsit del greu risc per a la salut psíquica de la mare.

Alguns, per argumentar els seus principis anti-avortistes, s'atreveixen a determinar el moment exacte de la personificació del fetus en l'instant de la fecundació: una estupidesa infinita, ja que esclafar un òvul acabat de fecundar no seria més traumàtic biològicament que rascar-se la punta del nas. Altres ho fan en el moment en que comença a bategar el cor -aproximadament en la 6a o 7a setmana-, com si tingués un siginificat bíblic important o fora més important que el moment en que comença a funcionar el fetge. El primer pas per intentar resoldre la qüestió és deixar de considerar el període de desenvolupament embrionari com un succés de significacions bíbliques o consideracions morals.

Tampoc és convenient pensar d'avantmà que l'avortament representa una solució fàcil a un problema freqüent, resultat segons l'opinió d'alguns, de la promisqüitat i del zel demoníac dels joves. Moltes vegades representa la millor solució per tal d'evitar l'abandonament precari en orfanats o per conservar les possibilitats de manteniment dels altres membres de la família.

Tot un enrenou que caldrà solucionar. Per fer-ho, haurem tenir en compte que l'avortament no és cap privilegi: en molts casos és una decisió difícil i necessària a la que moltes dones es veuen avocades. És, com sempre, un dret a decidir.

L'amor arriba a la France

2008-01-09T20:27:00.000+01:00

Quan em vaig assabentar de l’afer Bruni-Sarkozy, lluny de reflexionar sobre les repercussions polítiques que implicava vaig pensar: -Qué cabró, se fa a la Bruni! Molt s’està escrivint sobre aquesta parella, sobretot als programes del cor que fan per la vesprada... i es que el clavar-se amb la gent i les seues accions s’ha convertit en el despertar d’un baix instint de la nostra societat.
Amb el vostre permís vaig a opinar, malgrat que la meua opinió val ben poc (per sort moltes voltes)... em sembla de puta mare que s’estimen i que disfruten del seu enamorament. Sóls fer una reflexió, si en compte de la Carla Bruni fora una xicona no famosa estarien tots tan pendents? En fi, que els vaja bé... ja m’agradaria que fora per a mi, però sense ser primer ministre de la república i tampoc voldria pareixer-me al que fa els esports a Tele 5, tu cadena amiga.

Sants i innocents

2007-12-29T00:42:00.000+01:00

Espere que tots s’hàgeu adonat que el post anterior era una innocentada... i si no és així tampoc ens estranyaria, de vegades el món pareix que s’haja tornat boig (al tancament de repetidors d'ACPV em remet).
En agraïment als que s’han sensibilitzat per la nostra causa, mantenim l’obsequi (sense els 5 eurets). Així, qui vullga un recopilatori fet per Peubord, només ha d’enviar les seues dades a carcaixentidolces@gmail.com
Aprofitem els que fem aquest bloc tarongil per desitjar-vos una bona entrada al 2008, amb molt de sexe, luxúria i felicitat.

Ajuda urgent!

2007-12-27T20:15:00.000+01:00

Fa ja quasi any i mig que el blog carcaixentí “Carcaixent i dolces” està present en la realitat internaútica del nostre poble. Huí tenim una mala notícia que donar, el carcaixent-i-dolces deixarà d’existir per culpa d’un “auto judicial” dictat pels jutjats d’Alzira a petició del M.I.A de Carcaixent.
Les raons d’aquesta sentència és la il·legalitat d’utilitzar el nom de Carcaixent per a intencions que qualifiquen de indecents, pornogràfiques i dignes de un “modernisme transnoxat” (paraules textuals de Lola Botella). Sols tindran permís d'utilitzar aquesta expressió (i la coletilla) les falles pertanyents a la Junta Local Fallera.

Front a la multa que ens han imposat demanem la solidaritat del nostres lectors amb el pagament simbòlic de 5 eurets. A canvi rebreu un cd de música recopilada per Peubord.
Envia el teu donatiu a l’apartat de correu número 47 de Carcaixent, adreçat a Carcaixent-i-Dolces. No oblides posar la direcció on vols que t’enviem tan meravellos CD.

RECORDA QUE LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ ESTÁ EN JOC!!!

PER UN CARCAIXENT LLIURE I SENSE CENSURA, AJUDA’NS!!

Elena Ledda

2007-12-18T22:52:00.000+01:00

Com tantes voltes els recopilatoris són de gran ajuda per conèixer cantants i grups que mai de la vida se m’haguera ocorregut comprar ni sentir. Jo estic força agraït a aquests productes meitat marketing meitat divulgació. Gràcies a ells tinc la sort d’haver conegut grans figures de la música, i sobretot de coincidir en el temps amb ells i la seua obra.

Farà cosa de tres any (o més) vaig comprar un d’aquests recopilatoris de música folk italiana, i amb l’ajuda de l’emule, del youtube i de la moda dels “myspace” m’he endut grans alegries (podeu comprobar-ho als darrers posts meus).
Fa molt que em ronda pel cap sentir una cantant sarda, Elena Ledda. La seua música te pinzellades italianes, gregues i nostres també. No cal dir el gran tresor que és la seua llengua, el sard, que per desgràcia pateix un extermini per part de l’italià paregut al que patim nosaltres pel castellà.

Si vos agrada estireu dels fils i disfruteu de la seua música i de la seua veu.

P.S: trobe aquesta cantant molt atractiva, ho havia de dir...

La Tarara mare que la balle jo...

2007-12-08T21:14:00.000+01:00

Un altre video que he trobat al youtube. Ací podeu vore a Rosa Zaragoza acompanyada de l’Orquestra Àrab de Barcelona, d’Eduard Iniesta a les cordes i d’altra gent que no conec.

Crec que quasi ningú desconeix aquesta cançò, La Tarara, que no sé on vaig llegir que té lletra de Federico Garcia Lorca. Com a cançò popular té mil lletres, mil llengües i mil músiques, és o no és bonic açò?

Fel Shara

2007-12-07T01:32:00.000+01:00

M’he enamorat d’una cançò... trobar-la ha segut entre atzar i insistència... he començat per Diana Navarro, he passat per Rosa Zaragoza i he topetat de ple amb ella.

S’anomena Fel Shara i la canta un grup italià anomenat KlezRoym (d’entre altres). Per poder escoltar-la heu d’entrar al myspace del grup i d'entre la llista de cançons seleccionar Fel Shara.
La lletra de la cançò és una joia, una mescla entre castellà, italià, anglés, francés, hebreu(?), turc(?).... i és que des de l'expulsió dels jueus de la península no han parat de pegar bacs per tot el món. Un amic deia que si els tiren de tots els llocs per algo serà, però això és una altra història.

EL TEMPS

2007-11-24T10:00:00.000+01:00

EL temps no passa de bades per a ningú i jo cada vegada tinc menys cabells.

Ací us vaig a penjar uns videos d'un dels meus grups preferits, Talking Heads. Són dels 80 i sempre m'ha encantat la forma original i teatral de fer les seus caçons, l'energia que trasmeten i el seu esperit crític.

Però realment us els penje per que són el primer i últim video del grup, per a que vegeu com passa el temps, i com evolucionen uns principis artístics.

Per cert, si teniu ocasió, heu de mirar la genial películ·la Stop Making Sense, que és un enregistrament d'un gran concert que feren. Però no és el típic concert amb el public bramant i "cadaupaell". Tot està quadrat al milímetre, d'una forma prodigiosa. A destacar la cançó "Life in a wartime" i "This must be the place"

L'ànima d'aquest grup era David Byrne, que va poder triar entre estudiar al MIT o a l'escola d'art. Va triar aquesta opció. Ara és productor de música brasilera i d'arrel sudamericana.

Psycho Killer

Un psicopata explica les seus impressions. Odia la gent que és maleducada. (m'encanta eixe vers)

Nothing but flowers
EL món després del cataclisme, on hi havia un mac donals, ara sols hi ha flors!
Un us inteligent de la tipografia.

I de regal, un dels seus èxits: ONCE IN A LIFETIME

I potser que un dia et trobes al volant d'un gran automòbil, amb una esposa bonica i et preguntes, com he aconseguit açó? I pot ser que un dia digues, on esta el meu cotxe? on està la meua dona? Déu meu, que he fet... Deixar que la vida passe...

BUSCANT A DÉU

2007-11-16T14:26:00.000+01:00

Deia un comentari anterior que tots anem buscant a Déu. Ací tenim una imatge d'una dona que l'ha trobat. Cadascú es contenta amb el que té!

Quin dels dos personatges és de ficció? No trobeu massa semblances entre el capell de la monja i la làmpara de darrere de Micky? Que diu al paper que sostenen?

M'agradaria que s'animareu a escriure un comentari sobre aquesta imatge, que a mi m'ha deixat realment descol·locat. Esbrinem els seus secrets!

LA LLUM

2007-11-12T19:59:00.000+01:00

Parlava Peubord de la bellesa de la música i ens portava, seguint els mil fils d'internet, fins a sonoritats de gran bellesa. Tan sols puc donar-li les gràcies.

I aprofitar que s'ha encetat el meló de les coses belles que ens fascinen per a parlar del que a mi m'agrada i compartir-ho. M'agrada l'arquitectura, sobretot l'àntiga, la medieval.

Per això us recomane que visiteu la Seu de València i us pareu sota el cimbori. Veure com és un edifici fet de llum. Entreu a diferents hores del dia o quede-vos una estoneta sentats a un banc com si resareu un rosari. Veureu com va canviant. Veureu com la pedra, allò "material" de la pedra, desapareix i queda només la llum. Passa això exactament: l'edifici es fa de llum. Càlida i dolça. Segurament, si forem persones del segle XV, veuríem a Déu en eixa llum. Siga com siga, disfruteu-ho.

Els cimboris octogonals són molt característics del gòtic català. En trobareu a la Seu de Tarragona, a Poblet, a Santes Creus... on segurament s'inspiraria el mestres pedrapiquer que va bastir el de València. El de València, per a mi, és el més bonic.

Ací hi ha un recorregut fotogràfic per la Seu:
http://www.catedraldevalencia.es/va/index.php

I per als morbosos:
http://www.catedraldevalencia.es/va/arte_relicario.php
On parla de les reliquies de la Seu, entre els que hi ha:

-Una samarreta del Jesuset
-Un cabell de la mare de Déu
-Llet en pos de la mare de Déu

(veridic)

Eduard Iniesta i mil fils més

2007-11-02T14:01:00.000+01:00

Vull fer-vos una proposta musical, de fet intentaré a cada semana recomanar un disc. Possiblement no tingau els mateixos gustos que jo, però me dona igual, no puc recomanar una cosa que no m’agrade!!! Per a eixa lloable i esforçada feina estan los 40 principales i d’altre fem radiofónic....
La meua recomanació és un multinstrumentista català que li diuen Eduard Iniesta, l’he descobert gràcies a una versió de la cançò “I giren” que fa Miquel Gil al seu segon disc. A mi m’encanta estirar del fil, i estirant estirant he descobert a Eduard Iniesta i a la cantant impressionant que canta als seus dos únics discs, Sandra Ortega. Té una veu fantàstica, provinent d'eixa mina de músics que és el jazz.
Ahí queda això, si voleu sentir a Eduard Iniesta ací teniu la seua web i també el seu myspace . A aquestes dues direccions trobareu mil fils que estirar, fins descobrir músics acollonants, que quan els sents no t’expliques com has pogut viure sense conéixer-los. Ale, a disfrutar.....

EXTRA, EXTRA!! NOTÍCIA IMPORTANT!

2007-10-22T18:25:00.000+02:00

Ja fa temps que tenia guardat aquest retall de premsa. Potser la notícia més important de l'última década:

BENEDICTO XVI SERÁ NOMBRADO ORXATER D'HONOR POR SU IMPULSO A LA CHUFA VALENCIANA

Efe, Valencia

El Papa Benedicto XVI recibirá el reconocimiento Orxater d'Honor -por su impulso a la Horchata de Chufa de Valencia en su visita a la ciudad en el Encuentro Mundial de las Familias- con motivo de la VIII edición del Día de la Horchata que se celebra hoy, según informó la Denominación de Origen Chufa de Valencia.

(...)

El Papa Benedicto XVI pidió el pasado 9 de julio, que le llevaran un vaso de horchata a la sacristía del altar en el que celebraba la misa conclusiva del V Encuentro de las Familias para saciar la sed cuando terminara la celebración eucarística.

(Levante, 3 de juny de 2007)

Totes les xufes valencianes estan d'enhorabona.

PS: Dedicat al Xufo de Benimaclet.

La muixeranga de Carcaixent

2007-10-16T14:02:00.001+02:00

Dir a aquestes alçades de la vida que tinc devoció per la Mare de Déu faria riure a més d’un conegut, però reconec que visc la Festa amb molta il·lusió. La cerveseta de després, el retrobament amb la gent que balla i toca..... és per a mi el millor moment de les festes.
Després de molts assatjos (mai en sou prou) avuí traurem a la processó la Muixeranga de Carcaixent. No farem torres de cinc ni figures impressionants però en farem d’altres també boniques i el més important de tot, la muixeranga de Carcaixent tornarà a ballar quasi un segle després. Açò és sóls el principi, tenim moltes ganes de continuar i sobretot de passar-ho de categoria internacional. Quan ens vesques passar no dubtes en unir-te i fer pinya!!!

Amunt!!!

P.S: acabar així el post seria injust... com no tot serà possible si els deus de la pluja ens ho permeten.

Democràcia, altres inútils i més incompetents

2007-09-19T23:56:00.000+02:00

Res és perfecte. Pot ser només el sabor de "Dulce de leche" d'una marca de gelats s'acoste un poc a la perfecció. De la resta, del que hem creat fins ara o del que queda per inventar, res de res.
Ho dic perque sempre hem defensat moltes coses com si foren la veritat absoluta, la realitat. Ningú en aquest planeta té raó. Pot ser algú més que un altre, però prou. No existeix la veritat absoluta: que quede clar.

Els Occidentals hem defensat -només d'ençà un temps- que la democràcia és el millor sistema polític: igualtat de drets, de deures. La veritat -relativa, com vinc dient- és que és el menys roïn. Pot fer que el millor dels gestors, de les persones, arribe al poder. Que conduïsca de forma extraordinària un país, i que ens faça de pas, feliç a tots. Però també pot donar-se el cas -més habitual- de que el pitjor dels polítics, el més inútil, la persona més incompetent, siga regidor al teu poble.

És la grandesa de la democràcia: que tot és possible. Fins i tot, i més freqüent, que siga el més irracional.

Però recordeu, tot açò és relatiu. No hi ha una veritat absoluta.

Itàlia...

2007-09-13T23:36:00.000+02:00

Els que em coneixen ho saben, sóc un enamorat d’Itàlia. Son tantes les meravelles que atresora que sincerament, si em donaren feina allí feia la maleta aquesta mateixa nit i demà prenia el primer vol cap a Roma.
Com per desgràcia en molt poques ocasions puc gaudir d’aquella meravellosa terra, moltes voltes mataria per menjar una bona pizza (o un bon plat de pasta) però de la delitosa forma en que la feien a la tratoria on dinava deprés de tot el matí al laboratori de la Facoltà d’Agraria.

Per què no hi ha una pizzería decent a Carcaixent? Mira que hi ha bars que anuncien que fan pizzes, però jo els la tiraria al cap… Ni la massa, ni la mescla i molt menys l’ambient concorda en el que és menjar-se una pizza feta per Napolitans o per Pugliencs…de vegades em torne integriste. Com m’encantaria repetir certes pizzes, ben fetes al seu forn de llenya!!!, com la que solia menjar a l’Amo Pizza de Milà, o la pizzería siciliana que tenia baix de casa o també la que vaig deborar a la plaça del Duomo de Trento, mirant la font i respirant l’hospitalitat d’aquella “conciliadora” ciutat… i es que cada pizza es un bon moment de la meua vida.

P.S: la meua preferida és la d’Speck e Brie de l’Amo Pizza de Milà…. Banyaeta amb una Peroni o dues o tres.

És l'islam anti-democràtic?

2007-09-11T00:09:00.000+02:00

Realment, sí. L'islam és una religió anti-democràtica. Però com qualsevol altra. Un país democràtic és incompatible amb un govern de caire religiós: passa a tots - o quasi- els països de l'Orient Pròxim, i passaria a l'estat espanyol si els ho permeteren al Rouco i companyia.

En Marroc, els islamistes moderats han guanyat en vots i són la segona força política. Tot i la voluntat del país en modernitzar-se, els islamistes portaven al programa electoral la implantació de la sharía, la llei islàmica. A l'Afganistan no cal que conte el que passa, amb els drets de la dona, i al Pakistà, una nova onada d'islamistes radicals de la tribu afgana dels pashto, intenta tornar als costums dels segle VII, quan encara vivia Mahoma. L'incident de la Mesquita Roja només serà el començament.

Recorde que quan anava a escola, una professora de religió digué que això de que a qui es burla el dimoni li furga estava comprovat científicament. A una altra, aquesta de la vella escola, una altre dia se li ocorregué contar que si nos fos per les dones - referint-se a Eva i la poma- ara seríem tots perfectes i viuríem en el paradís. A la pregunta d'un company, de que si també podríem volar, respongué amb tota la tranquil·litat del món, que sí. Increible.

Així va el món.

PS: A la foto, la democràcia iraní dona pena de soga a un home per ser homosexual.

Sinlamula i altres meravelles

2007-09-01T20:51:00.001+02:00

Farà una mesaeta un amic em comentà de l’existència de certs portals que farien les meravelles dels adictes tant a les series de la televisió com de les últimes estrenes cinematogràfiques. A més a més, els amants de les V.O podem trobar películes en italià, anglés, francés, etc...
Per fer-ho marxar és molt simple, sols cal descarregar un programeta molt menut per vore DivX i ja està. Personalmet recomane una serie anomenada “Little Britain”, de vegades sobrepassa la incorreció però és molt divertida.
Podriem entrar en valoracions relacionades amb els drets d’autor, la SGAE… però la veritat és que me la bufa si és il·legal. Sembla ser que està allotjat a un servidor anomenat Stage 6, i que tot el montatge és per fer que la gent es descarregue el reproductor de DivX. Sols desitge que dure a base de bé, es un bon bàlsam en els dies d’aborriment, sobretot ara que als meus amics els ha pegat per pagar hipoteques, comprar cases i casar-se… nous temps i noves sol·lucions.
Se m’oblidava!! els links són: http://www.sinlamula.com/ , http://www.cinetube.es/ i http://peliculasonline.net/

P.S: Amic, tu ara no pots vore aquestes webs… que acabaràs fent Hidroterapia en Marina d’Or (ciudad de vacaciones).

Un passejet...

2007-08-20T01:25:00.000+02:00

Huí he vençut la costum de passar-me el diumenge aborridament arrastrant-me per casa sense fer ni tindre res que fer. Armat de valor he tornat a caminar per les sendes del Realenc. Dir que m’he criat a la montanya tal volta siga exagerat però de ben menut he recorregut unes montanyes i uns camins tan reals com de vegades imaginaris des de bon matí fins que la nit aconsellava tornar a caseta.
Hem començat per una senda anomenada R1 (rojeta) que surt de l’Hort de Soriano, pujant el barranc de l’infern que m’ha fet recordar la meua intenció de deixar de fumar i de dur una vida tal volta més sana. Una vegada dalt del que és el pla del Realenc, hem arribat a les cases de Cucó (que sols hi ha una...) i després de explorar la casa semi-assolada hem començat la cerca de una cova a la que un de nosaltres havia anat quan era xicotet (hem pensat que seria l'avenc de la Bruixa o com diuen els mapes antics "la cova del seguret"). Ens ha costat prou de trobar però a la fi hem donat amb ella i l’hem “marcat” al mapa per a una posterior visita i exploració.
Posteriorment hem decidit continuar el viatge i anar al Molló de Miramar (o Fita de Miramar per als més normatius), i com el seu descriptiu nom diu, es veu la mediterrània. Fent camí hem passat per les cases d’Alberola, de la qual sols queden uns quan cudols amb figuera inclosa, i m’he enrocordat que el meu avi hem contava que anava a caçar i es quedaven allí a fer nit (més bé casava el senyoret, supose que ell ajudaria a dur els trastos).
De vore totes les sendes, totes les cases, tots el camps, tantes i tantes coses em fa reflexionar sobre la quantitat de vida, de camins, de successos i de gent que a diari treballava i vivia pel realenc, eixe territori inexplorat per a molts carcaixentins i que tantes agradables sorpreses m’ha donat en la meua infantesa i encara huí. La gran llàstima és que recurrentment ha patit incendis i ara l’afany constructor d’algú que no estima ni coneix el que representa la montanya.

SUMMER IN THE CITY

2007-08-09T20:59:00.000+02:00

L'estiu va passant com una llefiscosa serp que travessa les nostres vides. La mandra s'apodera de nosaltres després de dinar i les nits són d'insomni i mosquits. Arriben les notícies insulses als telenoticies: records diversos, animals de companyia amb virtuds especials i l'inebitable reportatge amb gitanets banyant-se en una font. Els amics afortunats viatgen i es fan enveja i els desafortunats es queden i ens fan companyia. I com sempre algú escriu un post sobre l'estiu a la ciutat. És inebitable.

De tota manera, enguany és un estiu estrany. No fa massa calor i ens envolta una espiral de faena i obligacions que no ens deixa ni un moment per a descansar. A més el poble està pleníssim de gent. Enguany hi ha crisi, i per tant els bars del passeig es forren: com que no hi ha diners per apartaments a la platja, ens gastarem la pasta ací en gelats.

Bé, un homenantge per als qui passem l'estiu a la ciutat.

Voyeurisme municipal

2007-08-08T12:07:00.000+02:00

Sense ganes de vanagloriar-me, d’ací uns dies aquest bloc complirà un anyet de vida. La veritat és que hi ha moments agradables ens els quals tenim moltes ganes de contar coses però hi han ocasions que sembla que ningú llig els nostres posts. De fet poca gent participa i quasi sempre són els mateixos (agraïts els estem), és per això que de vegades pensem que seria millor fer-se un café entre amics i que cadasqú conte la seua. Però de vegades també ens arriben notícies de que tenim els nostres seguidors invisibles.
El voyeurisme és una afició molt escampada a Carcaixent. La no participació tant als blogs, com a la vida social i política és un lastre que hem de suportar. Tal volta és la desgana o la manca de opinió crítica, al cap i a la fi sempre els beneficiats son els que s’esforcen en dir: -Ací no passa res, tranquilitat.... I a poc a poc van pujant-se els sous, fent hotels, arreglant-se la caseta i colocant als seus esbirros.

Nafarroa guai

2007-08-06T22:41:00.000+02:00

En una entrevista que publicava el diari El País a Patxi Zabaleta -líder de Nafarroa Bai- ahir diumenge, afirmava que no els havia costat res renunciar a qüestions identitàries a l'hora d'arribar a un acord amb els socialistes.

Nafarroa Bai és un nou model de partit nacionalista que caldrà agafar com a motle en un futur i més a un País com el nostre, que agranant les molles de l'esquerra encara no en fem un. S'entenen la dreta i l'esquerra nacionalista, i més difícil encara, tots junts amb els socialistes.

El dia que en el País Valencià existesquen nacionalistes per interés propi, amb capacitat de renunciar a qüestions identitàries, em pareix que haurem avançat ja molt.

Per ara ens acorformarem mirant-los per la tele.

PS: Uxue Barkos a la foto. Perquè també necessitem polítics i polítiques amb estil.

Camarada Pancraci

2007-08-01T20:53:00.000+02:00

Vegent unes imatges per la televisió, pense que hi han dues esglésies: una amb seu al Vaticà, ben rica, i un altra més modesta, més pendent de la gent, els valors i la caritat.
Pot ser hauria de ser necessària la retirada del Rouco, el Martínez Camino, el Papa, ...i un llarguíssim de punts suspensius, i apuntar tots aquells qui veuen des d'Àfrica i no tan lluny, que una altra església és necessària.

Ma mare solia tindre damunt del microones una figureta de Sant Pancraci amb una moneda de 25 pessetes foradada enclavada en el dit del màrtir. Un dia, mentre berenava observant el sant, vaig pensar que pot ser una petita amputació li proporcionaria el gran canvi que necessitava. Dit i fet, li vaig tallar la falange. El camarada Pancraci em saludava ara amb el puny alçat. Visca la revolució!

Vegeu com canviar no deu ser tan difícil...Serà que no volen.

Tres religions

2007-07-31T00:22:00.000+02:00

En casa ma iaia totes les parets tenen un sant. Ja siga en forma de calendari, estampeta, fotografia, figura,...Fins i tot de la porta d'entrada penja un mini-bust de Jesús que anuncia el museu hagiogràfic que conté.

No sé què faria m'auela en el món laic que predique...ni la multitudinària caravana de persones que encarats a la Meca, en aquella àrea de servei, resaven les seues oracions un dissabte per la nit, mentre jo parsimoniosament, em menjava un entrepà de dues llonganisses amb un pimentó fregit que m'havia preparat la meua sogra.

Quina cosa més estranya això de les religions...

Yo soy del mono

2007-07-23T20:58:00.000+02:00

L'estiu, és un periode de descans on rebaixem el nivell d'activitat. Això diuen, perque si mire al meu voltant, la majoria de la gent que conec va de cap, estudiant, treballant, organitzant assumptes... Així que este volum de faena desmesurat trobe l'escusa per a tardar tant en colaborar en aquest bloc.

Bé, anem al tema. Us deixe un video que fa que se'm rebolique la panxa. Quants anys fa que Darwin va emetre les seues teories sobre l'evolució? Quantes persones han donat la seua vida a corroborar o matisar, millorar en resum aquesta teoria? Quantes proves científiques hi ha que ho evidencien?
Dona igual. Tots s'equivoquen. Un xiquet de 10 anys, il·luminat per la Llum del Cel ens donarà resposta als nostres dubtes... Ai senyor! perque hem d'aguantar açó?

Burros

2007-06-19T10:04:00.000+02:00

Polítics, periòdics i comentaristes espanyols es queixen de la situació en la que es troba sumergida la política després de les eleccions per culpa dels partits nacionalistes. Es queixen de la situació de Navarra i apunten Nafarroa Bai com a responsable, com si els seus 14 representants haveren caigut del cel per designació divina –o basca. El PP els tracta de terroristes i el PSOE no s’atreveix a pactar abans de les generals per si de cas.
A les Illes, els comentaristes –ja siguen de la dreta o de l’esquerra- reneguen perque un partit minoritari i damunt nacionalista no pot decidir sobre el futur govern balear, i afirmen/reclamen enfadats que la Munar “ha engordat” gràcies al PP, que a pesar de incloure’ls al govern anterior tot i tindre la majoria, ara pot ser els deixe de costat i no els recolze.
Tots els dies es queixen del funcionament del sistema polític espanyol, i ja no resulta escandalós escoltar propostes per aminorar el pes dels partits nacionalistes al parlament i a les comunitats autònomes. Ho diuen tots clar: qui tinga ganes de manar s’haurà d’entendre, on siga, amb els nacionalistes. Al remat per a cap dels dos partits majoritaris els resulta catastròfic, i prefereixen el poder abans que cultivar un poc de dignitat política.
Cada dia desprecien, ignoren i insulten els que no senten la península com ells. Però que continuen insultant, que ja vindran…seran burros!

DE LES ELECCIONS

2007-05-31T18:01:00.000+02:00

Bé,
ja hem acabat aquesta espècie d'"acabose" que és la campanya electoral i tornem a tindre un poquet més de temps (no molt) per dedicar-lo a altres coses. El primer missatge, evidentment, ha de ser una reflexió post electoral.

A part de la ràbia i la impotència, de l'estupefacció al vore que la gent vota conscientment a corruptes i delinqüents, la valoració estrictament personal és positiva. M'alegre moltíssim d'haver-me implicat. Pense, amb un poc de vanitat, que si no haguérem fet tota la faena que hem fet, els resultats serien pitjors. I pense també que ara s'enceta una etapa llarga per a parlar amb la gent, treballar i convéncer sobre les nostres opinions. Hem de treballar a llarg termini i hem de començar ja. I hem començat ja! Per favor, si sabeu en què fallem o teniu idees, no se les quedeu, compartiu-les. Hem de fer pinya.

Ara les dos coses que més em preocupen de com han anat les eleccions:

- A Silla, Alianza Nacional trau un regidor. I ho celebren a la matinada una colla de rapats cantant el Caralsol amb banderes del pardalot a la plaça del poble. Gent curta, sense famílies i sense referents es deixen manipular pels fanàtics. Si no gestionem bé la immigració, si les administracions no ens ajuden a convéncer-nos de que la immigració no mossega, si no s'inverteix en educació, eixe és el nostre futur.

- A Xàbia, Calp i altres pobles de la Marina, els residens estrangers (que cínics som, estos no són immigrants...) funden partits propis i trauen bons resultats. Faran política només per a ells. Prengueu nota els que voleu urbanitzacions de luxe per a estrangers. Allò mateix va passar a Mallorca fa anys i ara hi ha zones de les illes on els illencs no pinten fava, han perdut el control i són estrangers a la seua pròpia terra. Com diu Baltassar Porcel: A Mallorca està passant el que ja vaig explicar a Olympia a mitjanit. S'han tirat tants diners i s'hi han fet tantes obres que al final ha rebentat. Formentera ha desaparegut, ja no és als mapes, se l'han menjada. Tot ha explotat. Al meu poble hi ha 1.600 tios que hi han nascut i 10.600 que hi han arribat. En tot l'embolic de corrupció a Andratx no hi ha implicat cap andritxol. Els d'Andratx es volen fer un galliner o una dutxa i no els donen permís. Però ells estan agraïts perquè es pensen que sense això passarien gana.

Ja cauran...

2007-05-29T00:31:00.000+02:00

Han guanyat, està clar... i ademés contundentment. Com sempre, pensàvem que la gent entraria en raó i se n’adonaria de la voracitat d’aquestes bèsties de l’enriquiment propi. M’he enterat de les amenaces a la gent del PGOLF i la primera cosa que m’ha vingut al cap és la repressió que patiren els republicans després de perdre la Guerra Civil. La venjança i l’odi sempre els ha caracteritzat, perquè d’una cosa hem d’estar segurs, molts d’ells són el mateixos que esclafaren als demòcrates republicans, i les seues cries són els hereus d’aquelles tàctiques.
Llegir la llista del PP fins al número 13 em dona ganes de plorar, quanta gent incapaç de governar la seua vida i ara pretenen governar-nos a nosaltres...
Amics meus han anat en llistes d’esquerres i sé de primera mà que han treballat i sacrificat molt per fer que el trellat tornarà a l’ajuntament de Carcaixent, des d’ací el meu agraïment més pur. Els conec i sé que no van a deixar de plantar guerra, i també sé que just el que ha passat, els donarà mil forces per a continuar.

COLISEUMS URBANS

2007-05-13T16:52:00.000+02:00

Les obres d’acondicionament del poble a l’Eroski em van proporcionar davant de ma casa una mini-rotonda. Al principi em vaig queixar, per costum; però prompte em vaig adonar de les grans possibilitats que m’oferia.
El desfici, el cansanci i alguna altra variant més del desficaci em fan passar moltes hores observant per la finestra, per la qual cosa he sigut testimoni de multitud d’accidents, maniobres temeràries, i fins i tot de l’atropellament d’un gos. Ho tinc ja tot estudiat. Les principals carències, maniobres temeràries més freqüents, culpables, innocents,…
El mínim soroll de frens, o d’altre no identificat, alguna paraula més forta, o les passes accelerades del veí de dalt que m’alerten de que alguna cosa passa, em fan sempre estar vigilant des de d’alt de la torre. Sóc el guardià, encara que la curiositat de dotzenes de veïns em fan competir cada dia. Sempre hi ha algú a l’aguait, fumant un cigarret, estenent la roba…i a la mínima frenada, tots ens trobem a una mena de coliseum urbà, observant l’infractor, l’injuriat o com en la majoria d’ocasions, la falsa alarma.
Resultat de la meua àmplia experiència en la mini-rotonda de davant de ma casa, fà ja més d’un any em vaig aficionar a demanar per escrit a l’ajuntament que al carrer on visc pintaren un pas de zebra, com a principal solució als problemes per a creuar el carrer dels veïns de la zona. A la sisena instància no contestada em vaig cansar.
Fà un mes que finalment hem donaren la raó i s’han decidit a pintar el pas de zebra. Una victòria. Ara, després de ser testimoni d’un desafortunat accident, m’estic centrant en les opcions per fer disminuir la velocitat dels cotxes en tot el carrer. Tot, per fer de la mini-rotonda de ma casa la millor del poble. Cada detall estudiat i cuidat al mil•límetre, i basat en la experiència del dia a dia.
Així que ja ho sabeu, no són simples circumferències, distribuidores de direccions i preferències. Són petits teatres on la gent actua sense adonar-se’n, i on sempre hi ha algun veí expectant, privilegiat espectador de platea. Són reduïdes places d’espectacles, subtils coliseums urbans. Sempre algú vigilant…

Una idea genial

2007-04-26T13:24:00.000+02:00

Ahir vaig estar a la biblioteca i vaig poder visitar l'exposició Marcapàgines. M'ha encantat. Llàstima que els panells no siguen més grans i no estiguen col·locats a les parets.

M'he proposat llegir al llarg de l'any els llibres recomanats, començant per "El perfum". Porte cinquanta pàgines i m'encanta!!

Enhorabona als organitzadors.

PS: He trobat a faltar algun llibre de Enid Blyton...

PASCAL COMELADE SENSE EL RESSÓ DEL DRING

2007-04-21T13:28:00.000+02:00

Segur que tots heu vist la preciosa pel·lícula Amelie. S'haureu deixat transportar per l'atmosfera innocent que transmet, pels seus colors vius i càlids i la seua música tendra i delicada. Qui la va compondre és Yann Tiersen, un músic francés que fa poc va actuar a València. Realment no la compongué a propòsit, més bé va agafar temes dels seus discos anteriors i els va adaptar a la banda sonora. Doncs bé, hi ha un músic, que per a mi, és el "pare" de Yann Tiersen: el genial Pascal Comelade. La llegenda diu que és de Catalunya Nord, però la veritat és que va nàixer a Montpeller. El que sí que és cert és la seua implicació amb la cultura catalana i amb l'ambient musical de Barcelona. De fet va ser un bon amic d'Ovidi Montllor (que com sempre, torna a este fòrum) i que va viure molt de temps al pis de Lluís Llach.

La seua música ha servit per acompanyar anuncis televisius, com a sintonia del programa de ràdio de Pablo Motos, per a banda sonora de museus, d'obres de teatre... Ha fet duets amb músics com PJ Harvey. El seu estil és una barreja de minimalisme, música amb instruments de joguet i música de banda, tot adreçat amb una llum plenament meditarrànea.

Però tot açò són anècdotes. El que importa és la seua música. Escolteu-lo i disfruteu-lo. Ací teniu el fantàstic tema "Sense el ressó del dring" en la seua versió instrumental. L'any passat va aparéixer en un disc de Comelade amb el poeta Enric Cassasses del tot recomanable.

S'imagineu un concert seu al parc de Carcaixent? Coses més rares s'han vist, no?

OVIDI TWNIS

2007-04-14T17:01:00.000+02:00

Com a epígon de l'últim missatge, estos dos vídeos dels Ovidi Twnis.

L'Ovidi...

2007-04-01T02:03:00.000+02:00

Ja sé que no ve a res parlar-ne .... o tal volta sí. Estic seguint el culebró de TV3 i no sé per quin motiu m’abelleix no deixar de sentir a l’Ovidi Montllor. És com l’unica medicina que em calma del desgavell surrealista que ha muntat el PP.
La música l’he tingut sempre com una bàlsam, com un paradís que m’ajuda a suportar les empentes de la vida. Per enèsima vegada, gràcies Ovidi per ajudar-me a viure, i per la força en aquests moments de bogeria feixista i censuradora.

“.... Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català.

I ho faig a la manera de València.”

Volem TV3 i IB3

2007-03-28T11:42:00.000+02:00

Quan era més jove duia una enganxina a la carpeta que deia alguna cosa així com: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”.Lamentablement el temps passa i la frase és cada vegada més certa.

El PP valencià ens està demostrant com n’és de fatxa. No té prou amb la manipulació de Canal 9 i per això vol llevar-nos l’única televisió que emet en la nostra llengua, contravenint inclús normativa europea. Tanta por tenen de perdre? Tan perillós és per a ells que la gent trie com s’informa?

Em sap greu per les futures generacions que no podran guaitar per la finestra per la que jo vaig descobrir Buenafuente, vaig gaudir de Batman, de Visanteta (la cabaretera de Tres Pics i Repicó), del Bona Cuina i de les millors sèries animades del món.

Jo mentrestant estalviaré per comprar-me una parabòlica i, com si vivira a Alemanya, continuaré seguint a la Mònica Terribas cada nit gràcies al satèl·lit.

Sanguina – Sòcia del Club Super3

PS. Acudim tots a votar per fer fora de les Corts aquesta gentola que no ens deixa veure el que volem.

VISCA SISA!

2007-03-25T22:48:00.000+02:00

Anit anàrem al teatre El Musical del Cabanyal a València. Anàrem a veure a Jaume Sisa. Mai no l'havíem vist en directe i per tant no sabíem el que podia passar. I el que va passar va ser màgic. Un home, una guitarra i una cadireta, cal alguna cosa més?

Jaume Sisa va crear una història amb la qual anava enganxant les seues cançons més conegudes, sense més acompanyament que la seua guitarra i els sorollets que podia fer amb la boca (aisisisis ainonono). Va ser una actuació d'un clown genial, que amb un gest de la mirada o un vers d'una cançó ens feia passar de la risa més sincera al pesar més profund. A més ens va regalar improvisacions i balls absurds (adios amiguitos... me voy a merendar... merendando soy feliz...)Així que, si tenim possibilitat de repetir, ho farem sense dubte.

En acabar, un passeig pel Cabanyal. Qui diu que és un barri mort i perillós? La zona on estiguérem era un poblet agradós on les famílies passejaven i s'escoltava parlar valencià.

Que ve la primavera!

2007-03-23T01:37:00.000+01:00

Per aclamació popular, i en contra de la meua campanya de millora d’image, vaig a parlar-vos de la primavera. Pels carrers dels nostres pobles hem començat a vore flors que saluden al bon temps. Hi ha de les primerenques, que a l’hivern ja ens mostraven els seus voluptuosos pètals perfumats de les essències més libidinoses. D’altres ocultaven els seus pistils plens de futures llavors que serien els dolços fruïts per als paladars més selectes. També hi han cactus, de les que punxen durant tot l’any, i de les que no val pena ni tindre-les en compte.
En fi, si vegeu una flor, no deixeu d’embelesar-vos amb les seues qualitats. Esteu convidats a completar aquest “florari”. Bona primavera per a tots/es!

P.S: més avant vos parlaré de la relació entre dona-kebab.

Llei de Paritat

2007-03-16T12:34:00.000+01:00

Aquesta setmana el Congrés ha donat llum verda a la Llei de Paritat, que preveu entre d'altres coses l'obligatorietat de la presència de dones a les juntes directives de les empreses i de les llistes electorals.

Com a feminista convençut em sembla que açò és una estupidesa. La discriminació, positiva o negativa, no deixa de ser discriminació, i la normalització del paper que li correspon a la dona en la nostra societat no s'hauria de fer mitjançant l'establiment de quotes.

Almenys jo, em sentiria molt ofés si em triaren per ocupar un lloc de responsabilitat en funció del que tinc entre les cames i no del que tinc al cap.

Crec que s'ha donat un argument més als cavernícoles...

El Papa, València i Jodorosky

2007-03-11T12:38:00.000+01:00

Fa un temps em van passar una entrevista amb Alejandro Jodorosky, que encara que parega un nom inventat és un filòsof i escriptor. Em va sorprendre aquesta resposta i ara que l'he retrobada, vull compartir-la:

El periodista le pregunta: "Cuenteme un milagro reciente". Y Jodorosky se apresta a contestar sin pelos en la lengua: "El Papa anuncia que irá a Valencia. La ciudad gasta un dineral para recibirle y tres dias antes, en la estación de metro de Jesús, mueren 43 personas. ¡Es tan evidente! El inconsciente colectivo de la ciudadanía protestó así contra la visita de aquel Papa que venía a defender la familia, cuando él no tiene familia y a atacar a los homosexuales cuando él dirige una sociedad de pederastas con faldas. Yo le aseguro que si el Papa no hubiese ido a Valencia, no hubiese habido accidente. Ello no sucedió en otro mes o en otro año ni en otra estación, sino en la parada de Jesús a tres días de su visita. ¿Más claro...?"

Ausaes vida!

En la imatge, el Papa, l'Arquebisbe i Fray Escoba.

LA VALL D'ALBAIDA

2007-03-04T23:08:00.000+01:00

La Vall d'Albaida és una comarca de veritat. Una comarca geogràfica i una comarca social. Els seus habitadors tenen consciència de ser "de la vall" i n'estan ben orgullosos. Hui hem estat per la vall. Hem anat a L'Olleria primer i després a Llutxent.

Portàvem com a guia un llibre fantàstic per a endinsar-se en la vall i coneixer-la de cap a cap. La Vall d'Albaida es titula i l'autor és un fill de Carcaixent, Paco Tortosa, especialitzat en llibres de rutes naturals i culturals. Un llibre ben recomanable, tant si aneu a conéixer la vall visitant-la com si voleu acostar-vos a ella llegint des del vostre sofa. Per cert, el llibre es publica amb el suport de Caixa Ontinyent i és una més de les interessants activitats que recolzen.

L'església de l'Olleria, dita de Santa Magdalena, em sembla que ha de tindre moltes semblances amb la parròquia de l'Assumpció, sempre que suprimiren a Carcaixent la volta d'algeps que cobreix les voltes gòtiques. O això sembla si la comparem amb els dibuixos que han fet els qui han pogut vore els arcs i les pedres gòtiques. Esperem que els responsables s'animen i retornen un dia a l'estat inicial el temple de Carcaixent (Ací un enllaç entre graciós i polèmic).

Després hem anat fins a Llutxent, que és un llogaret de visita molt recomanable. Hui no hem entrat al poble, hem anat directament al Monestir del Corpus Christi. És un monestir gòtic de dominicans, on va estar el primer estudi superior del Regne de València, per descomptat, de teologia. El lloc és fantàstic per a passar un dia pasqüero cent per cent. Al voltant del monestir hi ha una pinada on poder descansar a l'ombra i un garrofer monumental. Sempre ens trobem el monestir tancat, però ja ens hem informat que es pot visitar. Tan sols hem de cridar abans a l'Ajuntament de Llutxent. Per cert, este monestir serà l'última etapa d'una ruta senderista que s'està habilitant i que començarà al monestir de La Murta, seguirà per el d'Aigües Vives, Santa Maria de Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba.

Darrere del monestir hi ha una sendeta curta que porta al castell de Xio o de Xiu, és una bona visita per a completar el dia.

Quan estàvem pels voltants del monestir hem vist un grup de gent prou gran amb guia i ens hem adreçat per preguntar-los si podiem visitar-lo. Ells ens han informat d'una fantàstica iniciativa que es fa a la comarca: cada dissabte i cada diumenge mostren un poble de manera totalment gratuïta. Tan sols cal estar a la plaça del poble a les onze. Quina iniciativa més bona per a mostrar el patrimoni! Quina enveja! Per que no es fa açò a la Ribera? Us deixem ací l'enllaç del calendari de les visites. Nosaltes segur que ens acostem a alguna.

A la imatge, la porta de l'església del monestir de Llutxent, amb un preciós arc gòtic.

8 DE MARÇ

2007-02-28T21:56:00.000+01:00

S'acosta el 8 de març, el dia de la dona, i no hi ha blog que valga la pena que es puga permetre ometre un comentari a aquesta commemoració. La veritat és que el dia de la dona em fa tenir pensaments contradictoris: D'una banda, em sembla bé que es recorde la injustícia històricament arrosegada envers les dones. D'una altra, crec que estos actes poden quedar molt bé. Però no sé si tenen correlació en polítiques que eliminen les desigualtats. El masclisme és repugnant, però el feminisme radical no ho és?

El nostre ajuntament, ha preparat un seguit d'actes per a commemorar la data: intentarem anar a escoltar la conferència de Tomàs Peris i ja ens agradaria poder visitar Llíria. El que em sembla de xiste és el sopar. Entre d'altres coses per que es fa en el pavelló, que queda inutilitzat per a l'esport durant una setmana. No podria fer-se en el magatzem de Ribera?

I recordeu, que sense les dones no hi ha revolució!

La Llum de les Imatges (III)

2007-02-21T11:41:00.000+01:00

Tenia pendent regalar-vos algunes fotos de com estan anant els treballs de restauració a la capital de la Costera amb motiu de l'exposició Lux Mundi...

En les dues primeres fotos, la Seu, amb l'altar major que conté la imatge de la Mare de Déu de la Seu de Benlliure cobert perquè no s'empolsime. La imatge de la dreta, el convent de sant Doménec encara buit.

CICLE STEVEN SEAGAL!

2007-02-17T10:39:00.000+01:00

Canal 9 és lamentable i sense dubte ha tocat fons. No parlem dels telenotícies manipulats ni dels periodistes que fan campanya per al PP. Tampoc de l'increïble desplegament de becaris amb xubasquero i termòmetres cada vegada que neva/plou/fa calor per a donar-nos una notícia que ja sabem: que neva/que plou/que fa calor (per cert, on estan quan no hi ha esdeveniments meteorològics?). Ni parlem de l'ús que fan de la "llengua valenciana", que quan apareix, com un miratge amaga totes les seues sonoritats i apertures. No ens clavem en els programes amb convidats casposos rescatats de la residència. Ni tampoc dels programes que volen ser culturals ("Encontres") que si no fóra pels presentadors impresentables es podrien vore (Bellveser, go home).

El que demostra que Canal 9 ha tocat fons irremissiblement, és que dediquen un cicle de cinema al gran Steven Seagal. Un dijous rere un altre podeu vore les mateixes punyades i patades d'eixe aprenent de Chuck Norris. Sense comentaris...

Un record

2007-02-15T14:49:00.000+01:00

Alguna cosa se’m remeneja per dins quan llisc els noms de la gent que va morir a les presons en acabar la guerra civil espanyola. Recorde que cap dels meus avis volia parlar de la guerra, i sempre he tingut el convenciment que els seus motius tenien: la por, el malson, les necessitats... Em sembla una iniciativa molt lloable la que ha emprés el “Fòrum per la Memòria del País Valencià”, tal volta posant noms i cognoms deixe de ser un record i passe a ser una realitat, la realitat dels ossos i les vides perdudes als fossars comuns que deixà la repressió franquista.

Per molt que la gent de dretes, com Lola Botella, diguen que no s’ha de remoure la terra, estic convençut que s’ha de remoure i airejar... de segur que no es tanquen ferides, però almenys se’ls donarà un poc de dignitat a les víctimes republicanes.

LA SEU DE PALMA I BARCELÓ

2007-02-07T22:32:00.000+01:00

La notícia mediàtico-cultural de les últimes setmanes és la inauguració de la capella de Sant Pere a la catedral del Palma, obra de Barceló. I pel tractament de la notícia en diversos mitjans, sembla com que la gran fita d’aquest edifici fóra la intervenció de l’artista. Olviden que Gaudí i Jujol van fer una magnífica intervenció a l’altar major a principis del segle XX i es passen pel forro que la catedral de Palma és un dels edificis gòtics més extraordinaris del món. A més, cal recordar la intervenció del genial Guillem de Sagrera, potser el mestre d’obres (arquitecte) més important del segle XIV, amb obres tan emblemàtiques com la Llotja de Palma (model per a la de València), el Palau dels reis de Perpinyà o la remodelació del Castell Nou de Nàpols.

La Seu de Palma és fantàstica i única, amb un espai interior màgic i unes solucions tècniques que portaven a l’extrem la ciència del segle XIV. Comencem per la seua ubicació, a la vora d’un penya-segat on antigament trencaven directament les ones de la mar. El lateral de la seua fàbrica paral·lel a la mar, fent de la seua façana la verdadera façana principal, tal com passa a Santa Maria del Mar de Barcelona o a la Catedral de Manresa. Així quan s’arribava a la ciutat des de la mar, el primer que es veia era la seua imponent catedral. Si entrem dins de l’església, ens trobem uns sostres de més de 30 metres d’alçària amb un espai uniforme de gran amplitud. Si des de fora dominen les components horitzontals de l’edifici, semblant-nos una construcció relativament baixeta, des de dins l’espai és de marcada verticalitat, no per la relació entre capelles laterals i centrals, que són practicament de la mateixa alçada, sinó per la increïble esbeltesa dels pilars que sustenten les voltes.

L’altra cosa que ens sorprendrà des de l’interior és l’espectacular rossassa de la porta principal, que fa més de 15 metres de diàmetre. Si girem el cap i veiem l’altar major, la sensació de profunditat s’aconsegueix mitjançant la disposició consecutiva de capelles més menudes fins acabar en el mateix sagrari.

En resum, que la intervenció de Barceló segurament és molt interessant (ja anirem a vore-la...) però que a la Seu de Palma no li calia cap element afegit per a guanyar valor.

Si us interessa el tema, és molt interessant l’exposició que estan fent a la Llotja de València, sobre Pere Compte, els mestre gironí que va bastir la part principal de l’edifici. Fa una explicació sobre l’art de l’arquitectura del segles XIV i XV. Ara bé, trobem a faltar referències a altres edificis que va contruir o que estan íntimament relacionats amb les seues obres fora del Regne de València (com la catedral de Tortosa o la Llotja de Palma) així com la mania de crear confusió amb l’etiqueta de gòtic mediterrani. Sí que és gòtic mediterrani, ja que la seua formació i expansió va anar solcant les ones de la nostra mar, però hi ha altres gòtics mediterranis (el Genovés, el Pisà...) que també tingueren la seua àrea d’influència.

Pense que és molt millor, més científica i aclaridora la denominació de gòtic de la Corona d’Aragó, o millor encara, per economia, Gòtic Català, que és la denominació tradicional i emprada als tractats. Parlar de Gòtic Valencià, per exemple, pot estar bé si es parla d’una demarcació geogràfica, no d’un estil arquitectònic. I englobar dins d’aquest estil "gòtic valencià" obres com les esglésies de Requena és una incoherència. Hi ha més similituds entre els palaus gòtics de València i els de Sicília o Nàpols que entre les esglèsies de Xàtiva i Requena...

Però d’este “penyaso” ja en parlarem...

A la imatge, veiem la Seu de Palma atacada per les naus de la cultura mediàtica i els periodistes ociosos. Magnífica metàfora del geni Joan Miquel Oliver, extreta del seu imprescindible Live in Paris

Joan Pellicer

2007-02-06T09:36:00.001+01:00

S'ha mort Joan Pellicer, l'etnobotànic de la Safor que la major part dels valencians descobrí a través de Canal 9.

Molts vam poder gaudir del seu parlar tan caracterísc en algun que altre curset a la Universitat de València. Amava tant el País Valencià...

De segur que les plantes ploren hui per ell. Adéu mestre!!

Que majors que som...

2007-02-05T20:33:00.000+01:00

Per a tots els que en els anys 80 no corríem davant els grisos ;-P

Pedroooooo

2007-01-31T18:53:00.000+01:00

Mai he sigut una gran aficionada al cinema, i menys ara que m’he de despenjar de la meua còmoda branca i passejar-me fins arribar a les afores de Carcaixent. Tan prop que em quedava el D. Enrique del campet on visc!

El cas és que la passada nit, mentre feien els corresponents talls de publicitat a Tele 5 (reconec que estic enganxada a Aída), em vaig topar amb la gala de “Los Goya”. No trobàreu a faltar per allí algun valerós i noble cavaller de nom Tirant?

Es veu que l’home estava ocupat, també en una gala, però en la dels premis Godoy a la pitjor obra cinematogràfica de l’any. Nominada en 11 categories (pitjor pel·lícula, pitjor director, pitjor actriu protagonista, pitjor actor protagonista, pitjor actriu de repartiment , pitjor guió, pitjor direcció artística, pitjors efectes especials, pitjor muntatge, pitjor maquillatge i perruqueria, i pitjor vestuari) només aconseguí els premis a pitjor director i pitjors efectes especials, tots dos ben merescuts.

Només m’alegra el saber que la película està gafada. Des de l’estrena d’aquest engendre a la Ciutat de les Ciències allà tot han sigut desgràcies (escenari enfonsat, noves obres de condicionament...); i ben prompte arribarà el torn per als que estaven allí lluint blanquejat de dents...

Edite el post per posar dues coses que se m’havien oblidat.

La primera, per penjar la foto del que sens dubte va ser el millor de la nit. Què anem a fer... la carn és dèbil...

La segona per demanar el suport de les administracions al cinema, i molt especialment al cinema en català. És una poca vergonya que a Carcaixent no poguérem “gaudir” del film en la seua llengua original, que és la nostra.

PEP GIMENO, EL BOTIFARRA

2007-01-20T21:52:00.000+01:00

Un crack! L'últim disc de Pep Gimeno, El Botifarra, cantaor de Xàtiva és una meravella. Però millor encara són els vídeos que alguna ànima caritativa ha penjat al youtube. Quines presentacions més bones per a les cançons!

Vos en deixe una de les meues preferides: El romanç de Sant Vicent.

EVA DÉNIA I CLARA ANDRÉS

2007-01-12T22:04:00.000+01:00

Després d'uns posts tan negatius per a començar l'any, vull deixar-vos una coseta que us reconforte l'ànima. Dues veus precioses, cantant temes relaxats i bonics, sense presses.

EVA DÉNIA, cantant de jazz, enamorada de la cançó francesa i de la bossa nova. Quin disc! Tribut a Jobim. La seua veu casa perfectament amb les suaus melodies del geni brasiler i les traduccions de les lletres són poètiques i tenen eixa senzillesa de l'original en portugués. Escoltant-la recordem capvespres que no hem viscut, platges desertes i pells daurades. Besades tendríssimes. Recomanable si us agrada el jazz o voleu un disc de música que us desconnecte del món. Buscarem els discs anteriors: "Adéu Tristessa" i "Eva Dénia canta Brassens"

CLARA ANDRÉS és d'Oliva i ha publicat un primer disc: Inici, amb canços delicades, que acaronen. El nexe amb la música d'Eva Dénia ve per la sensació que transmet. Placidesa, un somriure que dura en la cara.
http://www.claraandres.com/

Si ve la tercera guerra mundial i s'acaba el món, que siga escoltant a una d'estes dos.

La III Guerra Mundial s'acosta...

2007-01-08T11:38:00.000+01:00

Llisc amb preocupació a la premsa de hui que els israelians preparen un atac nuclear a les instal·lacions atòmiques de l’Iran... L’excusa: no volen que en un futur pròxim Iran puga fer allò que ells preparen.

Qualsevol persona amb un mínim d’enteniment pot deduir les conseqüències que comportaria l’aparició del “xampinyó” a l’Orient Mitjà.

El que més por em fa és que no em sorprendria que aquestos plans s’executaren. El món s’ha tornat boig...

QUE ET MATEN (MORIR-SE II)

2007-01-06T11:57:00.000+01:00

No hi haurà – m’imagine – res pitjor que morir-se. Morir-se, dic, sent conscient que deixes la vida. I res causarà més impressió en nosaltres que adonar-te de que et maten.
Dins de les múltiples formes per aplicar el suplici, la forca és el mecanisme que més opcions presenta alhora de causar la mort. A més de ser barat i sense cap tipus de consum d’energia -no com l'abús de la cadira elèctrica-, es tracta d’un instrument de fàcil construcció i maneig: qualsevol fusta, clau o orifici on subjectar la corda serà suficient.
Com anava dient la mort per forca pot estar causada per diferents motius. La causa més freqüent de mort és la anòxia encefàlica -mort per falta d’oxigen al cervell, que ocasiona una necrosi del mateix- deguda a la compressió que efectua la corda sobre la vena iugular. D’aquesta forma la sang entra per irrigar el cervell, però no troba eixida per estar pressionada per la soga la vena iugular. Es produeix aleshores un embotament cerebral que en el penjat es descriu com una intensa pressió cefàlica. Altres variables d’aquest mecanisme són la compressió de l’artèria i la vena de forma conjunta, o rarament, només la compressió arterial. Un altre mecanisme és l’ocasionat per la constricció del coll i el tancament de la via aèria. Es tracta d’un mecanisme de mort més lent que el pacient percep en totes les seus fases de forma completa per no estar alterada la consciència. Aproximadament causa la mort en 5 minuts. Un mecanisme -aquest instantani- menys conegut és el degut a la parada cardíaca conseqüència de la hiperestimulació del nervi vague, que controla la freqüència cardíaca, i que és estimulat de forma mortal pel colp de la soga sobre el coll quan es produeix el moment just del penjament. Per últim, el mecanisme de mort per lesió medul•lar degut a fractura cervical, que resulta ser la variant més coneguda.
La forca ha patit també les inclemències de la modernitat i s’ha anat adaptant als nous temps. A partir del segle XVIII apareix una nova consciència que intenta causar la mort però de forma més acurada. Per això s’estudien amb detall els tipus de nuc, la llargària de la corda, la trampeta en la tarima, i la posició òptima de caiguda del cos per ocasionar una mort ràpida i el més justa possible.
Els humans sempre hem sigut cruels i sàdics entre nosaltres mateixos: tant per eliminar kurds i xiites com per aplicar la pena de mort. El que més m’impacta de tot -i és significatiu- són aquelles persones que actuant de botxí, es queden suspeses dels peus del penjat per fer més humana i ràpida la seua mort. La conducta humana és estúpida. Estem malalts...

SI QUE COMENCEM BÉ L'ANY...

2007-01-03T22:31:00.000+01:00

Dues notícies que m'han causat molta impressió i que són dues cares de la mateixa estupidesa humana: la "justícia" ha penjat a Sadam (muerto el perro se acabo la rabia, pensaran) i ETA torna a atemptar i mata a dues persones.

Dues decisions igual d'intel·ligents, igual d'obtuses i fidel reflex del que som.

Un organisme que ha de buscar la concòrdia entre la gent, el poder judicial, decideix que per a solventar el problema d'Iraq, allò millor és matar una persona. Evidentment que Sadam es mereixia el màxim rigor, el màxim càstig, presó de per vida, però, la mort? Una decisió estúpida des de qualsevol perspectiva. O pensaven que matant-lo anaven a solucionar els problemes d'Iraq? Que els seus partidaris, que segur que en té, anaven a callar i estar contents? La violència sempre porta més violència. Per això ,se suposa, que els hòmens ens hem donat el regal de la justícia.

ETA, autoproclamada defensora d'unes reivindicacions que, d'una altra banda, poden ser legítimes, destrossa la faena feta per moltes persones per solventar un conflicte. Què pensaran les mares que tenen presoners els seus fills etarres a 1000 quilòmetres? S'hauran alegrat que després de l'atemptat segur que ja no els acosten als seus domicilis? Què pensaran les famílies d'eixes dues persones mortes per un conflicte que a ells ni els va ni els ve? Els haurà ajudat a comprendre el desig d'autodeterminació dels bascos? Què pensava el govern? Que les negociacions es fan sense negociar? Quina por tenien a fer cap concessió? I l'oposició? Estaven esperant el moment per a dir "ja ho deia jo, amb ETA no es pot parlar"? Parlen tots de "véncer al terrorisme". Qui pot véncer l'odi i la violència? I ETA, on es pensa que va?

I per acabar d'adobar-ho, cau a les meues mans un llibre amb les millors fotografies de les pitjors guerres del segle XX. Per a què tant de patiment? Eixes mirades, eixa destrucció total, sense cap traça d'humanitat ni de respecte pels altres. La imatge que il·lustra este post està extreta d'una exposició que feren a la Universitat de València fa uns anys (Ernst Jünger: Guerra, Tècnica i Fotografia). Potser és l'exposició que més m'ha impactat mai, pel seu patetisme. Imatges de mutilats de guerra. Mutilats allà on les persones ens reconeguem, on mostrem la nostra humanitat: la cara. L'espill de l'ànima queda ací deformat, desfet, i es converteix en espill de la barbàrie. Si a més observem les medalles que mostra orgullós al seu pit el pobre home de la imatge, ens n'adonem de com d'estúpids som, en la nostra condició miserable.

Encara com soc optimista, que si no...

PS: la foto és la menys desagradable de les que hi ha al catàleg de l'exposició.

Quan la gent se'n farta.

2006-12-29T00:19:00.000+01:00

Pel que he sentit la gent del camp està fins els nassos. Volen fer vagues, manifestacions, mobilitzacions, etc... Ja han fet una foguerà al centre logístic del Carrefour, tallant també els accessos. Què tardarà la Generalitat en pegar-li la volta a la tortilla? De segur que els diran que la culpa és del govern central, mentre la majoria de recursos van destinats al turisme, per tant construcció, per tant especulació, per tant afins del PP... M’agradaria que la gent que es dedica al camp realment recuperara la dignitat que fa tants anys els furtaren des dels despatxos de la Generalitat i del govern estatal, fora qui fora els que manaven. Aquesta vesprada he anat a vore el meu campet i fa ganes de plorar, més d’un 50% de taronges estan a terra, i les que puguen collir les malvendran, escudant-se en l’excés de producció. ¿Fins quan haurem d’aguantar els lladres que “malpaguen” la collita? ¿Fins quan suportarem els polítics que manen per als empresaris i poderosos? ¿Fins on arriba la incapacitat per dir prou? ¿Quan es trauran del damunt la instrumentalització política de unions de llauradors-Ava-Asajes i demés titelles del PP? ¿Quan se n’adonaran que l’aigua no és l’únic problema? ¿Quan deixaran de regalar les taronges als magatzems? ¿Quan emprendrem la modernització i diversificació de la producció agraria?Voldria que d’una vegada es feren sentir, que exigiren, i que pensen que no sóls és necessari cridar per a que des dels despatxos t’escolten.

Sols hi ha un Déu, i és el que diu Canal 9...

2006-12-25T01:42:00.000+01:00

Es recurrent parlar del Nadal… i no vull quedar-me amb les ganes de fer-ho. A banda de regals, consumisme, postals de la Mare de Déu, sospitosos bons desitjos etc…. Hi ha una cosa que m’ha fet caure de la cadira. Tal volta heu vist huí el Notícies 9, eixe espai electoral gratuït del PP... doncs el sumís presentador ha amollat:

- Aquesta nit celebrarem que fa 2006 anys va nàixer el fill de Déu.

La veritat és que m’he cagat damunt… per començar parla en plural, com si tots forem creients. Després la polèmica sobre l’any exacte (que em sembla una xorrada immensa pegar-li voltes al nano), la sentència irrevocable de que eixe era el “xurumbel” d’un que el pinten barbut, vestit amb un llençol i amb monyo blanc (que si és Déu ja podria cuidar-se més la imatge), i el que costa més de digerir... eixe és l’unic Déu!!! Es acollonant!! Per fi torna la Santa Inquisició! Acabaran reconvertit les falles en fogueres d’infidels, i si els diuen que cremar a gent és de ser “valensiano como Dios manda”, no crec que es queixen.

20297

2006-12-22T11:37:00.000+01:00

No sóc milionària. De fet sóc uns cent euros més pobra que el mes passat. I tot pel fet que cada any em veig immersa en aquesta espirall de paperetes de loteria de la qual no sé com fugir.

Algunes vegades compre perquè vull col·laborar amb “la causa” del col·lectiu de torn, altres perquè el numeret m’atrau, i quasi sempre perquè no suportaria que a totes les companyes d’arbre els tocara i a mi no.

Tornaré a provar sort per al “Niño”...

Ha mort Joe Barbera

2006-12-19T17:55:00.000+01:00

Ha mort un dels millors creadors de dibuixos animats de la història. Només per Tom i Jerry ja li hauríem de rendir un homenatge, però són tantíssims els dibuixos que portaven la seua firma... Quan jo era menut i els dissabtes després de dinar veia els dibuixos, em preguntava qui seria eixa dona capaç de fer tots els dibuixos del món. Ara ja sé que Hanna Barbera no era una dona plena de talent d'ascendència valenciana, sinò la parella més prolifica del món de l'animació.

Un homenatge i gràcies per : L'os Yogui, Pepe Potamo, Leoncio Leon i Triston, Risitas, Els Autos locos, Honk kong Fui, Els Picapiedra, Els Jetsons, Scooby Doo, Don Gato...

La Llum de les Imatges (II): Sant Francesc

2006-12-13T17:13:00.000+01:00

Ací estan les imatges.

En la primera, observem una capella lateral amb volta de creuria coberta per pintures.

La segona, l'exterior, amb les torres que ocupen l'àmbit de l'antic monestir.

L'última, una vista des dels peus, on apreciem l'espai unitari de l'església i l'efecte rítmic dels arcs diafragmàtics.

La Llum de les Imatges (I): Sant Francesc

2006-12-12T22:03:00.000+01:00

L'any que ve, 2007, farà 300 anys de la crema, despoblament i humiliant canvi de nom de la veïna ciutat de Xàtiva. No sabem com es commemorarà l'acte. El que sí que sabem és que Xàtiva serà, en 2007, la seu de l'exposició de la Llum de les Imatges.

Si feu un passeig per Xàtiva un dia d'estos, voreu com els principals monuments (La Seu, L'Hospital, Sant Doménec...) sembla que estiguen embolicats per a regal, envoltats de bastides i xarxes. Amb preses i corregudes s'estan enllestint les restauracions dels monuments que acolliran la mostra.

Un dels monuments que ja ha sigut restaurat i que és de visita molt recomanable és Sant Francesc, a la plaça del mateix nom, tocant l'Albereda. El monument, estructuralment ja estava restaurat des de feia anys, però faltava donar-li l'últim toc que el dignificara. Sant Francesc és l'últim vestigi d'un gran monestir franciscà que es va construir al segle XIV. La resta de la construcció va desaparéixer durant la Guerra Civil i els anys del primer "desarrollisme" i ocupava, més o menys, la zona on ara hi ha dues torres gegants d'habitatges.

Este convent era un dels més rics de la ciutat, per estar al carrer de Montcada, el principal carrer de la vila medieval i on les famílies nobles tenien les seues cases pairals. Allí tenien el seu fossar i les capelles funeràries. Entre d'altres, diuen que hi va estar soterrat el Comte d'Urgell, legítim hereu de la corona d'Aragó, que va resultar refusat pel compromís de Casp, en part gràcies a les arts d'un parell de germans de cognom Ferrer i santíssima vocació. Ara, les suposades despulles del desafortunat comte estan dins d'un sepulcre a la capella de Santa Maria del Castell Major, on va perdre la vida després d'anys de presó.

L'església és un exemple paradigmàtic del gòtic català. Els arcs diafragmàtics sostenen una coberta de fusta, que imaginem pintada amb escuts, animals fantàstics i motius geomètrics, tal i com podem veure a la mateixa Xàtiva a l'església de Sant Pere. Les capelles se situen entre els contraforts i estan cobertes per voltes de creueria simples, amb claus amb escuts nobiliaris, segurament de les famílies que s'encarregaren de la seua construcció i manteniment i que les tenien com a pròpies. Als peus de l'església i sobre un arc escarcer, està el cor.

Este sistema constructiu permetia una rapidíssima construcció. A més, era un mètode molt barat i permetia ampliacions futures o canviar la coberta de fusta per una volta de creueria aprofitant la construcció sense haver d'enderrocar res. És per això que va ser el sistema constructiu més utilitzat en les terres conquerides, quan feia falta dotar els nous contingents de població amb construccions que pogueren satisfer els seus hàbits religiosos i socials.

Així, podem trobar exemples d'estos models a Xàtiva (Sant Feliu, Sant Pere, Sant Francesc, Sant Doménec), Carcaixent (Sant Roc), Llíria (Església de la Sang), Onda (Església de la Sang), Castalla, Monestir de Poblet, Monestir de Santes Creus, Morella (convent de Sant Francesc), Castellfort (Sant Pere), Gandia (Hospital de Sant Marc), Perpinyà (Sant Joan, Palau dels Reis de Mallorca), Barcelona (Santa Àgueda, les drassanes), Sant Pere (Sardenya), València (les drassanes), Sicília, Nàpols... i moltíssims més exemples, dels que un altre dia parlarem.

En resum, que està molt bé com per a visitar-ho un dia.

Per cert, al mateix carrer Montcada està el convent de les Clarisses, fundat per Na Saurina d'Entença, viuda de Roger de Llúria. De la mateixa època i d'estil gòtic, encara que emmascarat per una reforma barroca, acaba de ser venut a una empresa d'hostaleria que vol fer-hi un hotel. És un edifici protegit... ja vorem com quedem!

PS: La foto és de la sala del Castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà. Ja en penjarem de Sant Francesc de Xàtiva, que d'això parlàvem.

Ja és Nadal a casa!!

2006-11-29T13:31:00.000+01:00

Per a mi els Nadals no arriben quan el Corte Inglés penja les seues llums, ni quan s’emet l’anunci de Freixenet, ni tan sols quan em bombardegen amb la loteria que mai em toca.

Arriben amb la primera caixa de polvorons. Em perden. No puc evitar-ho. Especialment els que van recoberts amb xocolata i els “de tota la vida” amb les llavoretes de sèsam per damunt. M’encanta llepar-me el dit, sucat en les llavoretes...

I la primera caixa arribà ahir... I ja me n'he fotut la meitat...

Però la veritable apoteosi arriba amb els “panets de torro”. Cacau, moniato, corfa de llima, sucre i canyella, molta canyella!! Tot embolicat amb neula, impregnat en farina i ja assecant-se dalt dels armaris de ca la iaia... Se’m fa la boca aigua...

Peubord, hem de quedar. Tu dus els kebabs i jo les postres.

PS: Per favor, si algú coneix els responsables de la decoració nadalenca de l’Eroski que els pose en contacte amb l’IVI. Sembla més una fecundació que altra cosa...

Seni seviyorum Kebab!!

2006-11-25T22:41:00.000+01:00

Heu menjat mai un kebab?? L’he descobert fa dues setmanes i tinc seriosos dubtes de la seua addictivitat. M’encanta el format i el gust, verdureta fresca, carn amb sabors especiats, i eixe pa finet que tant l’orientalitza.
El dimecres passat vaig tornar a dinar tardíssim. La fam podia amb mi, i sense dubtar-ho vaig entrar al restaurant recomanat per un bon amic. En dos minutets tenia el meu kebab calentet!!! Tota la vesprada vaig estar pensant en el gust del kebab, i a l’hora de sopar, de nou vaig tornar a comprar-me’n un. En volia un de pollastre, i em digueren que de nit no feien kebabs de pollastre (si algú sap per què, que m’ho diga).
Fusant a internet veig que és un dels menjars més populars de la nova Europa, i que a poc a poc s’ha anat introduint a la nostra terra. Estan en perill les papes, cacaus, blancs i negres i demés delícies “orientals”?
Només sé una cosa, estic desitjant tornar a comprar-me un kebab, i també sé que li pega 40 pataes al burguer king.

TRES SOMBREROS DE COPA!

2006-11-16T21:57:00.000+01:00

Quina bona notícia! A Carcaixent, Tres Sombreros de Copa! M'encanta eixa obra. Gràcies a Agora per decidir-se a dur-la endavant. Em sembla complicadíssim!

Recorde pefectament quan la vaig llegir. Em va sobtar. M'encanta la forma com darrere d'eixa història absurda, propera, humorística, s'amaga una amargor profunda d'una vida no elegida. Diuen que eixa era l'amargor mateixa de Miguel Mihura, l'autor...

Quina història! Metàfora o absurd? Què més dóna, deixar-se endur pel text és una delícia, posar veus i cares a eixos personatges, imaginar-se a Dionisio, a Buby, a l'atractivíssima Paula... Em sembla un repte molt gran.

La veritat és que des que em vaig enterar que anaven a representar-la he estat pensant quin dels meus veïns del poble i membres de la companyia faria cada personatge... Esperem que Àgora no ens deceba. Que s'aconseguisca eixe ambient de vegades intimista i romàntic contraposant-lo amb els moments en què l'escena ha de ser similar al "camarote de los hermanos Marx". Jo no podré anar a veure-la el divendres, però demane per favor a Àgora que la tornen a fer un altre dia.

Tres sombreros de copa es va escriure en 1932, no es va representar fins el 1952 i encara hui és moderna, audaç, brillant, sorprenent... Aneu a gaudir-la, per favor. I que visca l'absurd!

Dionisio: Nos iremos a la Habana.
Paula: Pero en la Habana hay demasiados plátanos.
Dionisio: Nos iremos al desierto
Paula: Al desierto van todos los que se disgustan, y ya los desiertos estan llenos de gente y piscinas...

Gent: revista d'informació municipal??

2006-11-13T18:49:00.000+01:00

Cada tres mesos la meua ànima de periodista frustrada rep un dur colp per part de l’Ajuntament. Aquest colp coincideix amb l’arribada a casa de l’engendre en què s’ha convertit la revista “Xent”. I dic engendre perquè lluny de ser una revista d’informació municipal, s’ha convertit en aparador del regidor d’urbanisme, amb el vist-i-plau de la resta de companys de partit.

Més de la meitat de les pàgines de l’últim número es dediquen a les obres passades, presents i futures, deixant ben palés com d’abandonades estan la resta d’àrees.

I de postres la font de la Plaça “el nom de la qual no vull pronunciar”, de dia, de nit, de costat, des de l’aire, des de l’altre costat, des de més avall... Ja ho sabem que n’estan pagats de la font, i més “ben pagat” està qui l'ha feta...

ESPORT NACIONAL DE CARCAIXENT

2006-11-08T22:19:00.000+01:00

Si hi ha alguna activitat que agrade als carcaixentins, és la d'anar a vore com va l'aigua als barrancs quan plou molt.

Hui que han caigut quatre gotes, els barrancs que travessen la carretera entre Alzira i Carcaixent per l'Eroski han dit que ja estava bé d'empassar-se l'aigua i s'han desbordat com a mesura de protesta. La flamant carretera ha estat tallada i quan ha corregut la veu pel poble, un allau de gent (vells, joves, dones, xiquets...) ha corregut per tal de ser els primers a veure l'aigua fangosa per damunt l'asfalt.

Tots els terrenys de Vilella, on anirà el futur centre comercial, estaven inundats. Imagine que el constructor pensarà que dóna igual, total, per un dia que plou. Així que el dia que ploga de veritat i amb ganes, com sabem que passa per ací de tant en tant, des del meu balcó amb un gamber arreplegaré els paquets de carn que des dels centres comercials vindran, dòcilment, surant fins a ma casa.

En resum, que m'encanta que la gent vaja a vore el barranc com creix i a comentar la jugada. Patrimoni de la Humanitat ja!

MEMORIAS

2006-11-05T14:01:00.000+01:00

Em van passar l'altre dia un llibret autoeditat per un veí de Carcaixent que resulta prou interessant. El llibre porta per títol "4045 días cautivo en Rusia, 1943-1954" i està escrit per Joaquín Poquet, un divisionari de la división azul, que tenia un carrer dedicat al poble i tot, el que ara s'anomena de Lluís Vives (quina diferència, veritat?).

El llibre s'ha de llegir en precaució. No hem d'oblidar que l'escriu un super fatxa oficial, anti comunista cent per cent, que deixa veure durant tot el llibre la seua filiació política i considera els militars com homes d'honor, que s'entenen en franca companyonia i rotllos d'eixe estil. A més està escrit en un castellà d'una altra època, amb constants repeticions i redundàncies. Evidentment, el Nobel no el guanyarà. I segurament serà un llibre de capçalera per a falangistes i altres espècies estranyes, que no són capaços de veure l'autèntic fons de l'obra.

El llibre resulta interessant per la història humana que amaga. Amistats amb els guardes comunistes, germanor amb altres presos, o fraternitat amb la gent dels pobles on estaven reclosos, per tota la geografia de l'URSS.

Hi ha també alguna sorpresa, com quan en un cap de treball, al preguntar per si hi ha altres espanyols li diuen que sí, i al coneixer-los veu que es tracta d'oficials republicans, que havien anat a Rússia a formar-se i que en acabar la guerra, havent-se mostrat contraris als mètodes dictatorials d'Stalin foren empresonats. Al cap i a la fi, totes les dictadures es comporten d'igual manera i són la mateixa merda.

Resulta curiós com als deu minuts d'acabar la segona guerra mundial, els comunistes que havien sigut al·liats passaren a ser enemics d'Anglaterra i EUA, i el règim de Franco, que com a dictadura feixista era un enemic a batre per les potències al·liades, va convertir-se en un amic i baluart contra el comunisme.

En resum, i com sempre: a pagar-ho, "poca-ropa".

Jo també sóc valencià!

2006-10-29T17:04:00.000+01:00

Han despertat. L’exèrcit més poderós que encara existeix en terres valencianes, capaç de destruir un poble sencer, d’arruinar una nació, d’encetar una guerra civil. Són la majoria dels aficionats del València Club de Futbol. Acèrrims o cerrils, posseïdors de l’essència més valenciana, de la paella com a icona, de la ignorància per bandera, …

Havia de passar. L’excusa elegida ha sigut la oposició parcial del PSPV al pla per al nou estadi del València CF. Ha sigut l’excusa més barata per anar front a una part dels “altres” valencians. No ha importat que el PSPV tinga el recolzament de la federació de veïns i de set barris més, afectats per la construcció del nou estadi, de gent tan valenciana com els aficionats, aficionats al futbol mateixos, valencians. Ja no importa, perque com ells han dit “El que va en contra del Valencia CF no es valenciano”. Ens han desposseit de la nostra nacionalitat i ens han dit que valencià és el que és aficionat del València CF. Ells mateixos, a través d’un manifest de l’Associació de Penyes Valencianistes s’han delatat: “Que el valenciano es el pueblo del seminfotisme, somos muy felices, es un hecho y algo intrínseco en nosotros pero ojo que se nos están hinchando las pelotas... nos niegan el agua, nos llenan de inmigrantes... atrasan y retrasan todo lo que pueden el AVE, recortan insistentemente los presupuestos ¿pero saben que? NO VAN A PODER CON NOSOTROS, el pueblo valenciano cuando diga ahí va, pueden ir preparándose y eso lo van a constatar muy pronto, en las próximas elecciones sin ir más lejos.” Ja ho saben, és una amenaça. Quan el pueblo valenciano diga ahí va...ja ens podem anar amagant. Però NO, no ens anem a amagar, perque jo almenys ja estic cansat. Cansat d’anar sempre a costa d’aquests ignorants, de que només siguen valencians qui els convinga a ells, de ser valencià de xorrera i xupetí, del meninfot, de ser els més animals de tots, dels valencians cerrils, ... dels burros més grans d’Europa. Sé que els fà mal que existesca gent diferent, inclassificables dins dels tòpics valencians, gent capaç de dir que no vivim en la millor terreta del món, que critica, que és del Barça, i que pot ser ben bé valenciana sense vestir una faixa i unes espardenyes de careta. Jo també sóc valencià!

Però estan acosenguint-ho. Sempre he intentat que aquestes coses no m’afecten, que no em facen entrar en cap extrem, ni que la ira em cegue el pensament. Però després de tantes coses a mi també se m’ están hinchando las pelotas. I això pot ser és el pitjor de tot. Que nosaltres, els responsables, els pseudo-màrtirs del País, els castigats de sempre, caigam en el seu joc pot ser perillós, perque jo no estic disposat a continuar aquesta guerra civil, tan subtil que no està declarada. Pèrò ja està bé...

Cita a Sarajevo

2006-10-25T08:45:00.000+02:00

Anit vaig acabar de llegir el llibre de Francesc Bayarri "Cita a Sarajevo". M'agradaria saber què en penseu... Jo m'he quedat un poc despagat...

Als que encara no l'heu fullejat, si no voleu que us el desbudellen, absteniu-vos de llegir els comentaris.

Per cert, el llibre el presentarà l'autor el proper dimecres 15 de novembre a les 20:00 en l'Auditori Municipal, en un acte que organitzen el Casal Jaume I - Grup Arrels i el Consell de la Joventut.

Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l'ordre en què han d'ésser llegits

2006-10-23T18:30:00.000+02:00

Per diversos motius aquesta setmana he hagut de comprar uns quants llibres. Alguns d’ells, d’editorials estranyes; altres, èxits relatius de venda; alguns, en català; altres, no. Comprar llibres em fa feliç, tot al contrari que comprar roba (sort que prompte serà el meu aniversari i els amics em renovaran el vestuari).

El cas és que supose que de la mateixa manera que sóc feliç comprant llibres, ho seria venent-los. Però clar, no sóc un bitxo estrany en aquest univers (bé un poc sí, o almenys això em diuen de tant en tant) i a algú més se li haurà ocorregut la idea de muntar una llibreria a Carcaixent. Perquè és estrany, però a Carcaixent no hi ha cap llibreria en el sentit estricte de la paraula. Podem comprar llibres en algunes papereries, en els estancs i inclús a l’Eroski (ací no perdeu el temps que no hi ha res d’interessant). Però en una llibreria no.

I això em posa trist. Em posa molt trist que en una ciutat de vint mil habitants no tinguem on comprar un llibre com cal. Serà perquè han fet l’estudi de mercat i no n’hi ha prou.

Decidit: si em toca la Primitiva aquesta setmana muntaré una llibreria

La grip

2006-10-21T10:45:00.000+02:00

Com cada any les amígdales se’m posen al roig viu! Un estrany dolor s’allotja al meu cos i la bombeta s’il·lumina al meu cervell. LA GRIP!!! La veritat és que no recordava l’última vegada, però cada any és diferent. Enguany m’ha sobrevingut gràcies a la gran idea de no agafar el paraigües. Des que se’m trencà un de xicotet que duia a la borsa, que no em faig a la idea de portar amb mi la llança de matar dracs que és el clàssic paraigües preciós, esplèndid regal del Nadal passat. Doncs ja em vegeu alegrement pel carrer, desgranant els barris de València com un Estellés ressuscitat, quan de sobte les gotetes gracioses es convertiren en una cortina d’aigua.

Arribes a casa arremullat fins als calçotets i penses: -Que ploga! Que bona falta fa!. I penses en Camps, Zaplanes i demés, com estaran arraconats a una habitació sense atrevir-se a vore com corre l’aigua pel carrer…..

Com bé sabeu, no dura l'alegria en casa del pobre, i eixa mateixa vesprada sentat al sofà i mentre veia Futurama, una sensació estranya em recorre el cos, i dic la frase que precedeix els grans constipats:

-Óstia, crec que tinc calentura.

La resta de la història segur que la coneixeu, mocadors, suaes, mal de caps, tremolors...

Des d’ací vull agrair la gran participació del meu sistema inmunològic, que sense assassinar les meues propies cèl·lues, ha sigut capaç de destruir un virus tan potent com el de la influenza. També agrair eixa beguda miraculosa anomenda Frenadol, amb multitud de beneficis. I com no, a aquell home que es presentà a la meua habitació a les 4 del matí, que es posà als peus del meu llit cridant-me amb una llengua incomprensible i que no havia vist mai… Supose que el tornaré a vore el dia que arribe a més de 39º de febre.

ALEGRIA! SES ORBITES EN SICRONIA!

2006-10-10T23:02:00.000+02:00

Alegria és el que vaig sentint conforme va acostant-se el dia "d", l'hora "h". Antònia Font a Carcaixent. Podrà ser eixe miracle? Serà un miratge? És un fet estranyament feliç. Per diversos motius: per ser un dels meus grups preferits, per la implicació que hem tingut en la seua vinguda, per que hem estat uns anys fent centenars de quiilòmetres per a veure el seu directe i ara són ells els que faran centenars de quilòmetres per a oferir-nos-el. M'alegra el dia pensar que s'acosten i tinc ganes de que volen les hores...

Però per què? Per què són tan especials? Que tenen que els fa màgics a les meus orelles. Bé, la llista és llarga, però intentare donar algunes de les raons per les quals em tenen boig:

1. Va ser el primer grup que cantava en català de mallorca que vaig escoltar i el que al principi sembla un accent un tant críptic ma fet obrir els oïts als diferents parlars de la nostra llengua. A més em va fer venir ganes boges d'anar a les illes. I així vaig descobrir el paradis, lluny dels tòpics de la festa d'Eivissa o dels panxuts alemanys.

2. Les seues lletres són fantàstiques. Galàctiques. Petites coses escampades per ls cançons, envoltades d'estels, d'ones, de gal·laxies i besades. Sempre sorprenents.

3. Si les lletres són sorprenents, no es pot dir menys de la música. Barreges d'estils insolites, arrenjaments de vegades refinats de vegades durs i aspres.

4. La veu de Pau Debón que es vellut arrossegada sobre la música. A més hem escoltat com ha anat canviant des dels primers discos, endolcint-se .

5. Els seus directes festeros a més no poder. Es sorprendreu els que vingau el dissabte de l'alegria i energia que tenen en directe. Quin complit millor se li pot donar a un grup que el que milloren en directe. Aquest és un d'eixos estranys casos.

6. La seua actitud o la manca d'ella. Sembla que siguen un amic teu, un veí que te trobes a la cua del forn. Tan sols que ells fan música. No van d'estrelles del pop.

7. Personalment, el fet de compartir el gust d'escoltar-los amb les persones estimades i ser còmplices musicals. De gaudir a tope escoltant-los amb la gent. I el plaer de donar-los a coneixer a algú i que li agraden.

Podria seguir però per a que dir res més. Sobra diguent que al escoltar-los t'alegres d'estar ací i en este moment. I notes que s'univers és una festa.

Ara de cara al dissabte hi han incognites: vindran animats per a fer un gran concert? ploura? vindrà gent? puff. Esperem que vaja tot bé, que vingau i disfrutem!

Les festes del meu poble

2006-10-10T15:24:00.000+02:00

Les altres tarongetes tot és dir-me que em toca a mi escriure… i jo els conteste que no tinc res a dir. La veritat és que tinc moltes coses a dir però no tinc ganes. Diria que altra volta canal 9 dona fàstic amb la seua manipulació i desinformació, també podria parlar de la vergonya que senc en vore el joc polític entre els fatxes del PP i els falsos del PSOE, i una cosa que ens pilla més a prop, podria parlar de com el regidor de festes del nostre poble li va dir al versaor de la nit d’albaes que no versara res compromés per al parell d’albaes cantades a l'alcaldessa (d'uns quans)…
Es preguntareu per què no tinc ganes de dir res, doncs perquè són les festes i eixos fills de puta no em caguen la festa…

Una acadèmia particular

2006-10-01T14:15:00.000+02:00

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va celebrar la setmana passada eleccions a la seua presidència. No podem saber qui serà l’elegit fins a d’ací un mes, ja que es va produïr un empat tècnic entre els dos candidats. El que sí que podem saber –tot reflexionant- és que l’AVL no ens ha portat la solució que necessitàvem al problema perpetu dels valencians. Dic perpetu perque sempre hi hauran polítics que intenten aprofitar-se’n. Pot ser siga aquest el nostre veritable problema…

No he sigut ni un ferm partidari ni un convençut detractor. Com molts altres, he estat a l’expectativa, a l’espera d’una solució que innocentment pense que encara pot arribar. El que sí és cert -i estic completament segur- és que l’AVL porta la seua data de caducitat marcada des de la seua creació.

Ja en el preàmbul de la llei de creació, s’encomana l’ens a l’esperit de consens que van propiciar les Normes de Castelló, és a dir, l’acceptació de les normes de Fabra al País Valencià. No deuria tindre més importància que l’estrictament lingüística si no fóra perque sis dels seus vint-i-un membres provenen de la RACV –Real Acadèmia de Cultura Valenciana- i per tant no accepten res que vinga del nord, ni que siga de Castelló. Si una part dels acadèmics no accepten ja les bases que van motivar la creació de l’acadèmia, no s’han de posar moltes esperances en el seu bon funcionament. Tampoc si quan es tracten temes com el nom i l’entitat del valencià apareix algun conseller que fà saber la voluntat del President, i amenaça en emprendre accions legals contra l’AVL si s’aprova un dictamen que afirma la unitat de la llengua.
El problema rau en la composició -política- de l’acadèmia. Dels vint-i-un acadèmics, 10 van ser proposats pel PSPV, i deu més la presidència de l’ens, pel PP. Dels 10 dels socialistes, 6 són de l’Instititut Interuniversitari de Filologia Valenciana -vinculat a la univeristat- i els 4 restants procedeixen de l’àmbit cultural i de l’edició. Dels 10 proposats pel PP, 6 en són de la RACV –secessionistes- i els altres 4 són partidaris de la unitat de la llengua però sempre amb matissos, i de tall conservador.
Amb una composició tan heterogènia, resulta complicadíssim ficar-se d’acord, particularment quan es tracten temes com el de la natura de la llengua a la que es deu l’acadèmia. No em resultaria estrany -acostumat a la complexitat dels valencians- que com en Noruega, s’aprovaren dues normatives d’una mateixa llengua, o com en Sèrbia i Croàcia, escrivirem en alfabets diferents un idioma comú. Per això hem de creure en l’AVL com una solució política i social -naturalment, no científica. Però tot i considerant la seua vocació consensuant, l’acadèmia resulta impossible amb la presència de secessionistes; i sense ells pot ser careix de sentit.
Amb tot, no m’imagine una acadèmia de medicina integrada també per dos esoteristes, un enterrador i un fabricant de taüts. Impensable.

Mal humor

2006-09-26T11:50:00.000+02:00

Estic rabiós. Se m’ha fotut l’ordinador, se m’han fastidiat les minivacances previstes per a la setmana que ve i damunt em fa mal un queixal.

Ja ho diuen això de que les desgràcies mai venen soles...

NOMÉS QUE TINC GANES QUE DE CRIDAR!!!

DE L'HUMOR

2006-09-21T00:10:00.000+02:00

Fa uns dies que va haver en aquest blog una agra discussió sobre la conveniència o inconveniència de certa foto malintencionadament graciosa. Eixa discussió va derivar en reflexions al voltant del sentit de l'humor. I jo, encara que tard, vull sumar-me al fil.

El sentit de l'Humor mereix estar escrit en majúscules. Com seria la nostra vida sense eixe do meravellós que ens permet entendre quin és el nostre lloc en el món? No som res, "un pet dels déus" -citant al que tots citen- i cada vegada que ens riem ho corroborem. Perquè ens riem de l'absurde de la nostra vida i del nostre món, de la nostra personalitat, de les nostres manies, dels nostres defectes i virtuds. Tot és risible. Sense mala bava ni complexes. De vegades com a joc de l'ingeni més subtil, de vegades amb humor com a pedrades. És indispensable tenir-lo sempre a punt, ben esmolat, preparat per a que bote el resort.

De tot ens hem de riure. O no resulta patèticament graciós que a estes hores estiga de cara a l'ordinador escrivint està reflexió com si a algú li interessara?

Bo, ara us deixe amb una mostra d'eixe "humor valencià i falleril" del que parlàveu. És Salvador Bolufer, el trobador desvergonyit de la Marina. És bo llegir-lo, però vore-lo recitar és impagable. Va per tots vosaltres:

SOMNIS D'UN POBRE HOME:

Quan jo siga regidor
(altrament dit concejal)
aniré a la provessó
en un lloc preferencial

La banda municipal
sonarà en so d'esplendor,
tocant la marxa triomfal
al compàs del director.

I el poble dret en clamor
clamarà entusiasmat:
ahí va l'autoritat!
Passa el pas del regidor
en olor de santedat! (...)

ENDIVINA ENDIVINALLA
Tres favors vull demanar-te,
i els tres clamen al plaer:
el primer és mossegar-te,
el segon és despullar-te...
endivina tu el tercer.

A ELLA
Per careta té una rosa,
per boqueta té un clavell...
i entre cames té una cosa
(que no es veu, però es suposa)
la millor flor del ramell.

Mig any faller... ja?

2006-09-16T22:58:00.000+02:00

A les 8 del matí, alguna cosa m’ha despertat. Supose que a eixes hores el cervell funciona per sota de la velocitat normal. Sense ganes d’ofendre, i ho dic d’una forma totalment fidel a la realitat, he pensat:

-Putes falles, la mare que els ha parit! Ja podrien estacar-se el masclet...

Llance una pregunta als entesos i doctes en aquests casos: poden els falleros (mitjançant telepatia o alguna art secreta) llegir el pensament dels no-falleros? Ho dic perquè a continuació la intensitat i el nombre de masclets ha augmentat geomètricament. Per un moment he pensat que un fallero panxut i encucaratxat irrompia a la meua habitació cantant-me el “per ofrenar” i sepultant-me de masclets i brafaes de whisky combustible.

Totalment desarmat m’he rendit, la guerra psicològica havia fet el seu efecte, les falles sempre guanyen...

Nota: per als que volen fer sang inmediatament després de llegir el post... m'agraden les falles però no com estan plantejades. Ahí queda això!

Tornem a l'escola

2006-09-12T11:36:00.000+02:00

Violeta va eixir de l’ou una tarda a principis de setembre. La tronada que la va despertar no va tardar massa en posar-la tota xopa, la qual cosa li impedí prendre el vol a la recerca d’altres fades.

Hom té la creença que les fades naixen a la primavera i que s’alimenten de la mel que les abelles, aliades seues, els regalen de tant de tant. Ni una cosa ni l’altra són certes. Fades i abelles no es poden ni oldre a causa de velles rancúnies de les quals les fades s’han encarregat que n’oblidem les causes. I naixen a finals d’estiu, quan el Sol d’agost els ha transmés suficient radiació. Elles també sintentitzen Adenosina trifosfat, com nosaltres, però a més tenen uns orgànuls que són una cosa semblant a piles fotovoltaiques, on emmagatzemen energia mentre estan a dins de l’ou. Una cosa semblant al que fan les plantes però que no acaba de ser exactament igual. És com més mecànic.

Amb les ales pegades al cos, es deixà escórrer cap a terra per una de les fulles de la figuera on es trobava, tal com com si d’un tobogan es tractés. Però calculà mal l’altura (era miop) i quan se n’adonà, estava estirada a terra, a una illa que quedava enmig d’un enorme bassal. Espantada, i envoltada pels estornells que fugien de la pluja, demanà ajuda. Potser alguna ondina de les que havia sentit cantar al barranc acudiria.

Però no, l’única cosa que escoltà van ser els crits de la xicalla:

- Maaaaaamaaaaaaa, jo no vull anar a l’escola!! Maaaaamaaaaaaaaa!!

PLOU!

2006-09-12T00:03:00.000+02:00

Plou! I és una bona notícia més o menys per a tots. Crec que mai havia notat tant que tanta gent esperava alguna cosa. Ja estàvem una mica cansats de l'estiu. I anàvem mirant el cel. Els últims dies, tot han sigut falses alarmes i entre la població hi havia un cert sentiment de frau: què passa ací que no plou?

I de colp hui s'han vist uns núvols grossos que venien del nord, precedits per un vent que alçava la pols dels camps acabats de llaurar. S'ha notat l'olor a humitat i s'ha sentit com els núvols feien un gruny llarg i fosc. La resplendor del llamp cada vegada s'acostava més. Primer unes gotes grosses i espaiades. Després, bots i barrals. La primera tronada d'estiu s'ha fet molt d'esperar. Ara ja no podrem collir figues. Alguna cosa dolenta havia de tindre!

"JA VOLEM EL PA SENCER!"

2006-09-08T21:58:00.000+02:00

Massa s’està parlant de si pacten o no. Però quin remei els queda! Molts hem posat les nostres esperances en un hipotètic pacte entre EU i BNV, per acabar pactant amb l’home, un tant desafortunat, de la foto.

Ara diuen que estan en crisi, que no es posen d’acord en el fons de la qüestió ni en el repartiment de llocs a la llista. El problema està en que una part d’EU -concretament un sector del PCPV- està decidida a cedir un dels llocs de la llista a un representant d’ERPV, retallant-li un candidat al BNV. D’altra banda tenim el sector nacionalista d’EU, amb Esquerra i País al capdavant, decidit a donar tres representants al BNV sense comptar amb ERPV.

No vaig a amagar les meues simpaties amb ERC, que no amb ERPV, però si nosaltres mateixos demanem un pacte per pur pragmatisme electoral, per aglutinar vots entorn de l’esquerra, deuríem també exigir que el Bloc tenira més representació a la suposada coalició. Si tenim en compte els resultats de les anteriors eleccions, el BNV-EV amb 113.792 seria molt més eficient que els escasos 7.553 que va arreplegar ERPV. Per tant, llevar un candidat al Bloc a canvi d’un d’ERPV seria donar un pas enrere. No significa açò que ERPV no deuria tenir representació, però sense dubte, no a costa del Bloc.

En EU no deurien de donar-se-les d’alumnes avançats, deurien recordar que tampoc tenen molts més vots que el BNV, i que la qüestió tracta de concentrar forces, per al final -a desgana de molts- cedir-les al PSPV.

Quina manera d’arreplegar molles…perquè volem el pa sencer!

Per fi!

2006-09-06T13:53:00.000+02:00

Per fi s’ha acabat l’estiu, per fi cridaré als llocs i no botarà un contestador pesat recordant-me que tot el món està de vacances excepte jo.

Ara veig la gent passant pel carrer i un regustet em recorre el cos en pensar:

-Cabrons! curreu! Ja està bé de ser feliços!

Sols queda que vinga eixe dia esperat en què s’arranque a ploure anunciant que l’estació estiuenca ja està més que liquidada. I el millor de tot, la meua veïna ha tornat, més exuberant que mai i amb els seus pits bruns capaços d’alletar tota una civilització...

Nota: abans que ho pregunteu, la de la foto no és la meua veïna.

Suc de taronja

2006-09-04T14:45:00.000+02:00

Després d’un cap setmana a terres estrangeres per fi tinc l’oportunitat de llegir en persona els comentaris que ha generat el meu escrit. I si no done algunes explicacions i comente algunes coses no em quedaré tranquil. Sé que algunes de les tarongetes em criticaran per justificar-me, però som d’empelts diferents i m’entendran.

Crec que parle per totes elles quan dic que, encara que ens agrada compartir el que escriguem, la finalitat última del bloc és només i exclusivament donar eixida a les nostres dèries. Critiquem el que no ens agrada, lloem el que sí que ho fa, i si a més podem sumar unes risetes, millor que millor.

Per això m’han sorprès molt algunes afirmacions que s’han fet en els comentaris del post anterior, que han vist certes intencionalitats en el fet de publicar la foto que il·lustrava l’article (el text del qual, per cert, no ha comentat ningú).

Com sempre que es tria una foto, la seua elecció no va ser arbitrària. La vaig triar primer perquè il·lustra el fet al que es fa referència en el text: un treballador municipal, executa l’ordre que li han donat els seus superiors i col·loca dues senyeres al Mercat. I segon, perquè pot arrancar unes rises com les que m’arrancà a mi quan la vaig vore per primer cop (a causa de la situació surrealista que reflexa, donada la filiació política pública del funcionari).

No trobe deshonrós fer la feina que et manen, i com bé diu Anna, al final la crítica no ha sigut per a qui donà eixa ordre, sinó per a qui, és cert que no amb massa encert, airejà la situació. I dic això del poc (o gens) d’encert perquè me’n penedisc de la bafarada que jo mateix vaig afegir a la foto, per la qual cosa demane disculpes a l’interessat. Encara que també espere que haja pogut compartir el meu humor (mala llet per a alguns), i haja sigut capaç de practicar el sa exercici de riure’s d’ú mateix.

Qui vulga troba intencionalitats polítiques allà ell. No pretenia fer “campanya” per ningú i molt menys atacar personalment una persona amb què no he parlat mai i que no m’ha fet res. Arguments de cara a les eleccions? Si tinc ganes ja els donaré més avant, però no crec que explique ací a qui i perquè vote. No considere aquest bloc el lloc adequat.

Coincidisc amb l’amiga Okitsu en què si aquesta mateixa foto hagués sigut d’un altre personatge públic de Carcaixent tindríem les rises i enhorabones assegurades. Potser no compartim les formes ni tampoc el 100% del fons amb els nostres comentaristes, per això cadascú fa el que fa com ho fa.

Però com diu Anna, Carcaixent és un poble i és difícil mantenir l’anonimat. Per això, m’ha sorprès encara més que diga, precisament ella, allò de la “inquina personal”. O vas errada en qui som, o ens pressuposes unes intencions que des de ja mateix, et dic que no tenim. I em dirigisc a tu personalment perquè ets l’única que ha renunciat a l’anonimat.

Pel que fa als últims comentaris sobre el paternalisme d’alguns, he de dir que les tarongetes han fet sempre el que han volgut, encara que sí que és cert que s’han sentit en algunes ocasions tutelades i sotmeses a examen, a l’espera d’un certificat d’aptitud.

PS: I ara pregunte: sense la bafarada les vostres reaccions hagueren sigut les mateixes?

Dos orelles i el rabo

2006-09-01T18:57:00.000+02:00

Els comentaris recents al voltant de la mort i els cementeris m’han recordat la mort d’un altre edifici molt estimat per mi, el Mercat Municipal. No és que haja desaparegut, com podeu comprovar fàcilment, però sí que ha canviat tant la seua fesomia que de vegades no el reconec.

La renovació del seu interior, la construcció del moll, i la col·locació de les gàrgoles al més pur estil de Notre-Dame, van fer que perdera part de l’encant que sempre havia tingut per a mi.

Veus, ara em venen al cap tots els meus records d’infantesa: com agafat de la mà de ma mare o damunt del carro del meu germà anava a la Plaça, com ens paraven en la parà de ma tia Marieta (no m’ha agradat mai el peix, però les anguiles i els caràgols que venien just enfront em captivàvem). I el millor: com me’n tornava a casa carregat amb calçotets o mocadorets, un llibre de “Los Cinco” (quan vaig completar la col·lecció em vaig passar a “El club de los Siete secretos” però ja no era igual) i un gotet d’agualimón. Ai, com passa el temps...

Però el que més m’ha espantat últimament ha sigut l’afició de Lola Botella als bous. Sí, la dona fa mèrits perquè en passar la gent li cride – Torera!- i és que amb les senyeres com a banderilles i els funcionaris de la brigada com a membres de la seua quadrilla està lidiant amb tots els nostres edificis, a l’espera que la traguen en braços per la porta del Palau.

Nota: Il·lustravem l'article amb una foto, però per les susceptibilitats que ha despertat hem decidit llevar-la.

MORIR-SE

2006-08-31T14:25:00.000+02:00

Abans d’anar als cementeris ens hem de morir. Morir-se, a sovint resulta massa fàcil i tot, depén de coses tan poc relacionades amb la mort com la geografia. Si hem tingut la sort de nàixer en algun país subsaharià pot ser no passem dels 40 anys, morint a més de forma lenta per qualsevol tipus de malatia infecciosa –pot ser ja inexistent a occident! – o si la providència encara ens acompanya menys, morirem al les portes de la vida, abans d’entrar, o dies després, per alguna de les tantes complicacions que té el part.
No morir-se respon, com sempre, a interessos. Cap a finals de segle XIX fins a la meitat del XX la mortalitat deguda afeccions de tipus pulmonar -especialment de la tuberculosi- impedia a molta gent treballar, i per tant a molt empresaris guanyar diners amb la indústria emergent. Fou esta la causa per la qual el sector industrial impulsà investigacions per a nous tractaments, amb la finalitat de que els seus treballadors sempre foren més rendibles econòmicament i aleshores teballaren més. En canvi a la resta de països subdesenvolupats, encara hui en dia deixen morir més de tres milions de persones per tuberculosi, existint un tractament de baix cost i molt efectiu. En alguns casos, les grans multinacionals farmacèutiques deixen de produïr el medicament sabent que els governs dels països més pobres mai en podran comprar.
La principal causa de mort en els països d’occident respon a problemes cardíacs, relacionats de forma directa amb els hàbits alimentaris de les persones, com l’obesitat, el colesterol, l’arteriosclerosi… Mentre en qualsevol país d’occident és fàcil superar les 3000 calories diàries en l’alimentació a Burundi no arriben a les 1700, molt per baix d’una nutrició mínimament correcta.
Mentre nosaltres quasi estem obligats a morir d’obesitat com a porcs en l’abundància d’una piara bruta i amb mal olor, altres moriran per no tenir res que menjar.
Morir-se, com deia, resulta massa fàcil en alguns llocs. Ací, en canvi, ni volent resulta possible. Un vegada, després d’haver fet alguna cosa bé a la feïna, un company em digué: “ No t’hauries de morir mai!”, al que un altre afegí, “Sempre invàlid!”. Que mal està fet el món…

EL CEMENTERI DE FONTILLES

2006-08-27T22:59:00.000+02:00

Parlaveu a l'anterior post sobre sepultures i cementeris, pas del temps i hores mortes. He vist alguns cementeris que m'han impressionat. El de Pisa, a la plaça dels Miracles de marbre blanc, tal i com si fos un palau, igual que la Torre i la Catedral que té a prop. El de Barcelona quan passe per la Ronda de baix cara a València, tan geologic i bestial fonent-se amb la muntanya sobre la mar. Qualssevol d'aquells que estan a l'entrada d'una església romànica pels Pirineus, entre boires i neus. Però potser el que més m'agrada, i aixó que tan sols l'he vist de passada, és el de Fontilles. Si eixiu d'Ondara en direcció a Benidoleig i travesseu este poblet i després Orba anireu per la carretera que puja a la Vall de Laguar. Allà podreu fer una més que recomanable excursió pel Cavall Verd o el Barranc de l'Infern.

Però mentre pugeu, i quan acabeu de començar l'empinada carretera, a la dreta voreu el cementeri. Una paret blanca amb un xiprer a la porta. Una reixa negra i un farolet penjant. Per darrere pins, per davant ametlers. I el sol plenant l'espai amb les seues llums i les seues ombres. Quina tranquilitat es respira en eixe moment de creuar la porta! Lluny es veu la mar, els camps i els penyals de les muntanyes. Les figueres escampen la flaire dolcíssima dels seus fruits massa madurs.

Si pugeu, fixeu-vos per que allí segurament estan soterrats Ulises i la seua colla.

Platanus occidentalis

2006-08-24T19:52:00.001+02:00

S'acaba l'estiu, i amb ell les vesprades-nits al Passeig, fent-li companyia a Julià Ribera des d'una de les terracetes que tant m'agraden, a l'ombra d'un plataner.

Platanus Occidentalis, així és com segons la Viquipèdia s'anomenen científicament els plataners del Passeig, llar dels estornells que un any més han fet malbé la camisa que més m'agradava de les que m'havia comprat en rebaixes (de l'Eroski, per falta de ganes d'eixir del poble més d'allò estrictament imprescindible).

I és que els plataners sempre han captivat la meua atenció, amb eixa pell quartejada que em dóna la sensació que no sanarà mai. No sabia fins fa ben poc que els plataners també eren els creadors dels meus "agüelets", eixos que amb tant d'afany perseguia mentre es gronxaven el vent davant meu.

Un any en vaig plantar un en una maceta al corral de casa i no va eixir cap planta. Aleshores vaig preferir ignorar el que m'havia dit mon pare -Això és una llavor!- i continuar amb la meua creença que això realment era el iaio desaparegut d'algun amic, a qui jo havia donat digna sepultura.

Parlant de sepultures, heu vist que enguany les fulles dels plataners tenen un estrany color blanquinós, cada vegada més semblant al marbre d'un panteó?

Espere que no estiguen malalts i els substituisquen per eixos altres arbres escarransits de flors morades que s'han posat de moda gràcies a un regidor...

Preferisc pensar que és per la pols de les obres que fan en el Passeig de la Reina Sofia. M'explique. Si l'antic era el Passeig de la Reina Victòria Eugènia, el nou li toca a aquesta Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg (les reines també tenen nom científic, com el plataner).

En qualsevol cas, cuidem-los, que jo els vull tenir ben verds per a l'estiu que ve.

Viatges inmòbils

2006-08-21T23:26:00.000+02:00

Exprimint com a bones tarongetes que som el suc de les coses, una vegada més vaig a parlar de la imaginació. ¿Qui diu que es necessiten bitllets per agafar l’Orient Express? ¿A cas necessitem un vaixell per creuar la Mediterrània?? Huí m’he comprat el disc "Orient-Occident" de Jordi Savall, eminent figura de la música antiga i extraordinari instrumentista. Amb les melodies d’aquest “Orient-Occident”, un vent perfumat arriba al meu nas, i el murmull de les fonts mesclades amb les veus antigues del “mar nostre" et fa viatjar en el temps i en l’espai. ¿Qui no ha somiat mai el cos nu d’una ballarina oriental, amb la pell de coure i els ulls negres com la nit? ¿Qui no ha imaginat despertar junt a Istambul per la crida a l’oració des d'un dels seus minarets?
Algun dia deixaré d’imaginar, obriré tots els meus sentits, i tal volta eixes sensacions no hem deixen tornar mai, i com Odisseu aniré de port en port cercant no res en concret i tot en general...

...Visca l’esperança! no sé res de França ni d’Istambul... (Ovidi Montllor)

Carcaixent i dolces

2006-08-18T16:35:00.000+02:00

LA CARPA JUANITA

Enllaçant en allò que comentaveu l'altre dia de les històries de por, fantàstiques i estranyes, vull parlar del que per a mi és el personatge de l'estiu i que té alguna cosa de sobrenatural. La Carpa Juanita és un peixet de color taronja que viu en una bassa a Vilanova i la Geltrú i que te l'increïble capacitat de beure en porró. Imagineu-vos: allò que no és capaç de fer un turista anglés a un bar "típic" de Benidorm ho aconsegueix Juanita. I no acaba ací la cosa. A més a més, és capaç de menjar utilitzant una cullera minúscula que li han fabricat.

A més, resulta que aquesta no és la primera Juanita que existeix. Sembla que ja van per la tercera o quarta generació de Carpes-Juanites-que-saben-beure-en-porró. Serà una conducta transmessa de pares a fills, o un caràcter ja gravat al seu codi genètic? El que es segur és que es tracta d'un pas endavant de l'evolució de les carpes de peixera. El primer pas d'un camí que ja no té aturador. Qui sap si algun dia els riures d'avuí no es transformaran en plors, sotmesa la humanitat a una super raça de carpes.

El cas és que Juanita s'ha convertit en un personatge reconegut de Vilanova: apareix a la web d'informació turística i forma part d'un museu de curiositats marineres. Ací teniu l'enllaç: http://www.carpajuanita.com/

L'antiguetat clàssica parlava de les sirenes, nosaltres ens hem de conformar amb la carpa Juanita.

Contes i altres coses

2006-08-17T02:36:00.000+02:00

Aquesta nit he passat una agradable estona amb uns amics, i estranyament hem parlant sobre fets que relata la gent, histories plenes de misteri, aparicions, veus i visions, és a dir, d'eixes coses anomenades "sobrenaturals". El pes de la nostra educació cristiana ens espenta a creure que estem fets de materia i d'una altra cosa no material.
Jo personalment crec que sóm materia i processos d'eixa matèria, però quan em conten aquestes histories algun mecanisme fa que m'aborrone i em meravelle del món desconegut que en elles es relata.
En el fons crec que tenim un racó al nostre cervell que continua fascinant-se amb el contes increibles tan pareguts als que ens contaven quan erem xiquets, eixos que posaven en funcionament la imaginació, eixa part tan reprimida i oxidada que la vida adulta vol apartar de les nostres vides.

La Font del Parc

2006-08-10T19:23:00.000+02:00

Alguns dels habitants d'aquest preciós tarongerar en vies d'extinció que és Carcaixent tenim la costum d'eixir a prendre la fresca.

Amb la recent inauguració de la Plaça de la Biblioteca aquest costum ha reviscolat i s'hi ha traslladat a l'Antic Camp de Fútbol.

No sé si per açò, o per la desidia que caracteritza el govern local envers el patrimoni històric, la situació del Parc Navarro Daràs no fa més que empitjorar, a l'espera de millors temps.

Com a prova tenim l'estat d'abandó en què es troba la Font del Parc, símbol de Carcaixent, que està plena de borró i enmig d'un fangar, a causa del més que deficitari manteniment.

Per contra l'altra font, la més nova que tenim a Carcaixent, gaudeix fins i tot de la protecció d'un cos especial de seguretat.

Serà perquè volen tombar-la, tal i com han fet amb el Parc Rosa, perquè es veja millor el nou Passeig??

Açó xana?

2006-08-08T21:32:00.000+02:00

La basca estiuenca ens fa perdre el criteri, amerats per la suor, pensem que la nostra opinió importa! Que simples que som!